jueves, 30 de octubre de 2008

El somni de l'escala

Aquesta nit he tingut un mal son, si és un mal son, ja que m'he despertat cridant i demanant ajudar, jo mateixa cridava a la gent que passava pel carrer que m'ajudes: Socor, socor!!!
El somni que he tingut ja l'havia somiat altres vegades, dos o tres, però com avui d'angoxant cap.

Resulta que no se perque havia de pujar una escala, i jo per pujar no tinc problema, m'enfilo, agafo força i pujo a ón sigui necessari, ara el problema, "el acojone" és quan haig de baixar, si, quina por, quin vèrtic, estic que començo a baixar, i ho faig molt a poc a poc, sense voler mirar a vall, ja que casibé no puc veure el terra, hi ha una noia que no se qui és, no arribo a veure ni a distingi qui pot ser, per mi és una extranya amb veu dolça i segura que em va dient, a poc a poc i amb força ves baixant... i jo li faig cas, fins que arriba un moment de l'escala que estic al mig, ni puc puja ni mai arribo a toca terra, és massa lluny tot, no arribo ni al començament ni al final, joder, joder, joder, ja començo a tenir una por que em noto com els músculs engarrotats, i em quedo inmòbil, no em puc moure, no puc ni fer un pas per anar a munt ni anar a vall....

I al final començo a cridar: Socor, socor, ajuda per baixar!!! i se que no se qui, però venen a ajudar-me, i llavors em desperto sense trobar-li cap explicació aquesta merda de son que ja s'ha m'ha repetit en vàries ocasions.

miércoles, 29 de octubre de 2008

Sentir por és privar-nos de llibertat...

Era - Estopa
http://www.youtube.com/watch?v=XTs9WV0Sp8A

La por no ens deixa ser lliures... El miedo nos quita la libertad...

La moto del meu germà petit


Aquesta foto és de l'octubre del 2006, el meu germà David me la va envia per mail, fardant de moto, dient-me: Mira quina moto més guapa m'he comprat!!!

Tenia moto però no tenia carnet per dur-la, havia de fer les pràctiques, tenia carnet de cotxe.

Recordo tantes coses, una d'elles, era que em va dir: No li diguis res a la mare, ni que tinc moto ni que m'estic treient el carnet, no vull que pateixi per mi...

Creec que al final, va ser a la tercera vegada que va pujar a fer l'exàmen pràctic de moto, i llavors va aprovar, li va costar... Això vé, perque ahir a la nit al telenotícies, parlaven dels accidents de moto, i deient que la gent és queixava ja que feient els exàmens pràctics molt difícils, i que poca gent aprovaba.

I vaig recordar al meu germà petit que em deia: Vaja merda, hauré de renovar papers, he tornat a suspendre!!! i jo li deia: Va no et preocupis a la tercera va la vençuda!!! (que idiota vaig ser, que idiota, però jo que anava imagina, que collons anava imagina, si ell sent cinc anys més petit que jo era molt més responsable que tots els meus germans junts, com podia creure que li passes res... el destí de cadascu és marcat...)

Doncs si, al final va a provar l'exàmen pràctic, i va poder agafar la moto, jo no vaig arribar a veure'l mai al damunt de la moto, la seva dona deia que anava tan guapo, que ell anava tant orgullos al damunt de la seva moto... i la meva mare continuant sense saber res de res, només ho sabiem la meva germana i jo.

Un dia el meu germà em va dir que li va intentar explicar a la mare que duia moto, i la meva mare no s'ho va creure, va pensar que li estava prenent el pél, ja que li va dir dient mig en broma, ja que no tenia collons per dir-li en serio, si, si, collons, ja que sabia que la meva mare patiria a tot hora, ja que havia d'agafar carretera cada dia, amunt i a vall, de Piera a Barcelona, de la Universitat a Piera...

Per això la meva mare no s'ho va creure, i el meu germà no va voler donar-li més importància, però recordo com si fos ahir la conversa per telèfon, explicant-me tot això el meu germà petit, entre rialles i bromes em deia: Jo li he dit, si, si, jo li he dit, però no s'ho ha cregut!!!! la mare no s'ho ha cregut!!!

Un dinou de setembre del 2007, ja ha passat un any, el meu germà treballava i estudiava, tenia 32 anys, portava treballant des dels disset a l'empresa com administratiu, i va decidir treure una carrera, i estava fent el tercer curs d'Enginyer de Camins, Canals i Ports a la Universitat de Barcelona, doncs aquell malaït dia, aquella tarda no va haver classe a la facultat, va marxar abans cap a casa seva, cap a Piera, a la Carretera de Martorell, va haver una noia que duia un cotxe que semblava que no respectes l'stop, però el meu germà va creure que no el respectaria, i no se més ni he volgut saber més, ja que he pogut llegir l'atestat però no m'he vist amb forces per fer-ho, només ser que ell anava per una carretera recta i aquest cotxe va parar encara que ell no li va semblar així...

La meva mare i jo no vam saber res fins al dia següent al matí, el meu germà gran va ser el primer en saber la notícia i la meva germana que va donar la casualitat que estava a Madrid per feina, van estar tota la nit vetllant l'ànima del meu germà petit.

Aquella PUTA NIT, si, aquella puta nit, jo sense saber res de res, ser que em vaig llevar amb un fred al cos, unes esgarrifances, que recordo que tenia a casa a la meva mare, i li vaig dir: Bon dia mama, quin fred aquesta nit, oi?? estic geleda de cap a peus, quin fred tinc al cos, m'en vaig a fer una dutxa d'aigüa super calenta, haviam si entro en escalfo, recordo que la meva mare em va mirar en cara estranyada, però vaig tenir un puto presentiment, un puto presentiment, vaig sentir la fredo del meu germà dins meu...

martes, 28 de octubre de 2008

Gallina sin cabeza

Hace tiempo que mi amiga Marian me comento que su marido le decía a ella que parecía una "Gallina sin cabeza"
Marian, como yo, somos madres de dos niños, y de siempre nos hemos consolado entre las dos por venir a trabajar sin dormir muchas noches, nos gusta el cachondeo y hemos compartido risas y otros momentos no tan buenos con lágrimas en los ojos.
De siempre ha estado aquí, siempre, los diez años que llevo en la empresa, Marian ha sido y es una gran amiga de confianza.

Lo que yo quería decir realmente, era que cuando se es madre ya no tienes nada controlado, pasas a ir por la casa de un lado para el otro sin saber lo que ibas a buscar, por eso la descripción de una Gallina sin cabeza, porque cuando vas a la nevera, la abres, y te dices que iba a buscar a la nevera, tienes que pensar en voz alta y por fin recuerdas lo que necesitabas.
También pasa cuando estas preparando tres o cuatro cosas a la vez, y vas para arriba y para abajo del piso como una gallina sin cabeza, y de mientras los peques, mama esto, mama lo otro, mama llorando, mama gritando, mama me he echo daño, maaaaaaammmmaaaaaa...... quiero agua...

Lo que mas me fastidia, es cuando me digo: Pongo esto aquí para acordarme... seguro que me acuerdo donde lo he puesto... pasan los días y lo busco y me digo: ¿donde coño puse eso que estaba tan bien guardado? Lo busco aquí, allá, no aparece, y cuando ya lo doy por perdido al final se me enciende una lucecita y listo, ya esta, si estaba aquí, pero antes me he vuelto loca como la gallina sin cabeza buscándolo.

De siempre me he considerado una mujer muy ordenada y me ha gustado tenerlo todo bajo control, sabiendo donde esta cada cosa en su sitio, pero llego un día que no había el tiempo que tenia antes cuando no tenia hijos, y con el segundo bebe el caos ya fue para volverse loco, tengo el consuelo de hablar con otras madres trabajadoras con dos o tres hijos y nos reímos de que no hay tiempo ni para descansar, menos para tener las cosas ordenadas.

Pasan los días, las semanas, y vas al día a día, no llegas a mas, te gustaría, pero no somos superwomans, ni supermothers, somos mujeres que hemos pasado a ser madres, y estamos intentándolo hacer de la mejor manera posible, para mi ser madre es el mejor regalo de la vida.

Me gusta Rosario, mas me gustaba su hermano

Per la meva germana, per regalar-me el seu somriure quan li vaig portar el Cd de Rosario. No hi ha preu per un somriure tan dolç i necessari per tots nosaltres.

No Dudaria - Antonio Flores cantat per Rosario
http://es.youtube.com/watch?v=E3OyN3ggO2c&feature=related



Pel meus fills, Agua y Sal - Rosario "tuve un acorde de la mejor canción el sonido de tu corazón"
http://es.youtube.com/watch?v=AEh5hFYMGpI&feature=related

Quan vec cada mati com estan de grans, no m'ho puc creure, com passa de ràpid el temps, era ahir que els vaig portar a la meva panxa, i ara a la nit m'els miro quan dorment, és un plaer veure'ls dormi, estan molt llargs, ja no puc agafar-los a coll, com pesen, és increïble, és maravellós.

Avui el meu petit de cinc anys, no volia el jersei que jo li havia escollit, volia un altre, i jo li he dit que ho tenia clar, si amb 5 anys ja m'havia de dir el que volia o no, que ho tenia clar, que o es possava aquell jersei que estava molt bé, o que sino aniria sense res a l'escola, als cinc minuts ja s'estava vestint. Desprès quan le he vist rentant-se les mans i le he mirat els pantalons, semblava que anes a creuar el riu, li venient curs, crec que quatre dits, i li he dit ves a l'habitació que et posso uns altres pantalons que aquests et venen curts, no ha volgut de cap manera, per ell ja estava vestit i no volia canviar-se, li he deixat els pantalons possats, li he baixat una mica de cintura i cap al cole que fa baixada.

lunes, 27 de octubre de 2008

Avui dilluns toca baixón...

Per no canvia de costum, i sense poder-ho evitar, quin baixón que m'agafa el dilluns, no ho entenc, he estat bé tot el cap de setmana, i també m'he llevat bé, i arribo aqui i m'agafa un baixón que és una merda... si al menys pogues fuma, m'aniria a fer un cigarret, que era com una manera de sortir d'aquest pou, però com no fumo, doncs ni baixo al carrer, no tinc ganes, estic que no tinc ganes de res.

Tinc feina i poques ganes de fer-la...

Podria explicar que ha estat un cap de setmana bó, amb els nens de Festa pel Club Super 3, cansat però bé, i ahir diumenge fent coses per casa.

viernes, 24 de octubre de 2008

Que chorrada mas buena...

Je, je, je, es una tontería, pero que ilu me ha echo, yo a mi edad, y con estas tonterías, pero de quién ha venido, me ha gustado mucho y me lo he tomado super bien...

Estoy sentada delante de mi nueva pantalla plana, que aun mis ojos no llegan a los cuatro lados de lo grande que la veo, ja, ja, ja, estoy loca...

Pues, viene mi compañero, chico moreno, para mi guapo, hubo un tiempo que para mi era muy muy muy guapo, pero esos fueron otros tiempos ahora solo tengo ojos para mi Miguel.

Quizás será por eso, porque como lo miro indiferente, ahora él me mira a mi, no se, no se, tonterías.

Se pone a pasar un Fax delante mio, y se me queda mirando, claro algo tienes que decir, yo que estaba con el pelo suelto, como la loca de la pradera, que por cierto me ha crecido un montón, ya no aguanto la coleta, tengo que soltármelo para poder descansar las cervicales de la puta coleta, pues con el pelo que no se como ponerlo, y no se que le he dicho, el pelo que no se que hacerme... y me dice: que te estas dejando melena??? y yo, bueno hago lo que puedo... ya no se que hacerme, y me dice::::::: "PUES TE QUEDA BIEN, SI, SI, TE QUEDA MUY BIEN EL PELO LARGO!!!!!"

En ese momento me estaba acordando con los pelos de loca que me levanto, y esta mañana Miguel, le digo: que pelos de loca llevo!!! y me dice: como me gustan esos pelos de loca de mi niña!!!!

Como se me ha quedado el cuerpo, que subidonnnnnnn, que chorrada, pero que subidonnnnn!!

jueves, 23 de octubre de 2008

Presentiments...

Aquest mati, m'he llevat com tots els matins duptant si m'axeco o em quedo al llit, però no estic sola, tinc els peques, han d'anar a l'escola, i m'obligo, si m'obligo a mi mateixa, tia, els nens!!!

Quan fumaba, que dur, però quan fumaba, m'aixecava pensant: uuuuummmm!!! un café amb llet i un cigar...., uuuuummmm!!!! que bó, cinc minuts a la cadira de la cuina, fumant un cigarret amb el got de café amb llet a la ma, joder, joder, joder, com ho trobo a falta, quin mono!!!!! Ara ja ni m'assento a prendre el café amb llet, el meu ritual dels cigars s'han acabat...

Bé, doncs havia recuperat piles, sense voler recordar el que havia somiat, ja que els somnis ultimament són per no recordar, estava disposada a passar un dia per anar tirant, i més havent recordat amb mala conciència, com havia estat d'estúpida pel telèfon la nit anterior.

Però com sempre, posso la ràdio, la meva companyia, la música, que aquesta crea adicció però només una adicció bona...

I sabeu, que sonava en aquell moment, això:

Por la boca vive el pez - Fito y Fitipaldis:
http://es.youtube.com/watch?v=RLyFjmB6ElQ&feature=related

Ho sento no puc baixar videos, i per això no els puc adjuntar, però aquesta cançó, la tinc al mp4 i ahir a la tarda quan anava a recollir els nens em va estar donant l'energia per pujar el carrer Torrent de l'Olla i fer-ho a un pas lleuger...

Quina casualitat, jo feta pols, i possant la meva canço, els nens encara dormient eran dos quarts de set, i je, je, je, m'ha donat tanta energia, que he possat la ràdio de la cuina a tota óstia, i m'he possat a canta i a balla, i a dir-me, que collons, avui comença un nou dia!!!!!

Això, jo li dic un bon presentiment, si, per mi era una senyal per començar un dia que semblava que anes malament, a fer un canvi radical i que anes bé....

Sóc una estúpida... mania al telèfon...

Ja fa temps que no tinc ganes de parlar pel telèfon, i cada cop se'm fa més impossible, és més, si a vegades parlo, desprès em trobo farsa o extranya, com si jo mateixa m'obligues a fer-ho, has de fer-ho, i ho fas però desprès quan penjes en venen unes sensacions extranyes e insegures de si ho he fet bé o no, i cada cop que el telèfon sona, dupto en agafar-ho.

Ahir estava molt cansada, estava esgotada, creec que són aquells dies del final de la regla, que estas que no pots més, que vols anar a dormir per poder descansa, però havia de fer moltes coses, tinc que estar pels meus nens, no puc arribar a casa i estirar-me al sofa, i dir fins demà, nooooo, haig i vull i m'agradar estar pels meus fills, i sort, molta sort que ja dormen tota la nit, que si fossin nadons i es despertessin a mitja nit plorant, uuuuffff, no, no, si us plau, prefereixo no recordar-ho.

Desprès de sopar com cada nit, trucar el pare dels meus fills, jo despenjo el mobil i els hi passo directament als nens, la nena parlar un moment, i el nen per obligació del seu pare també si possa, ja que si fos per el nen no té ganes de parlar amb el seu pare, però aquest és un altre tema.

Jo vaig entendre que el pare volia parlar amb mi, però jo no tenia gens de ganes de parlar amb ell, ja que sempre acabem discutint i el meu cansanci no estava ni per discutir, vaig passar, i amb el tot el morro meu li vaig penjar, no és mereix una altra cosa, la veritat, però va tornar a trucar, i jo li vaig dir que volia, i ell amb un tema que ja li he dit que no, que ara tampoc bé al cas, i que ja li he dit que parlint els advocats que jo no vull parlar amb ell, i el vaig penjar, va tornar a trucar, però no li vaig agafar...

Cosa extranya, va sonar el mobil, jo creia que era el Miguel per dir-me bona nit, però no era ell, era la meva companya de feina, la meva amiga, eren les nou de la nit, i jo estava molt cansada, i ella estava fresca com una rosa, la veu clara, i jo feta pols, i es clar, em va preguntar una cosa de les nòmines d'aquest mes i jo li vaig dir que a mi també m'havia passat, i ja esta, i es clar, jo estava seria, molt seria, i em va preguntar: Et passa res?? Estas bé??? i jo si, però és que no podia evitar el meu cansanci, no podia ni parlar pel telèfon... només desitjava preparar els cola-caos i la llet i anar a dormir, si, si a quarts de deu de la nit a dormir, tot el llit per mi sola, que bé!!!!

Joder, joder, joder, pobreta Carla, la meva neboda petita, pobreta, em va trucar al fixe de casa, i jo estava molt cansada, vaig fer l'ultim intent d'estar per ella, la Carla tenia ganes de parlar d'explicar-me coses, però el meu cap estava al límit i pobreta, ella m'ho va notar amb la veu, i li vaig dir estic molt cansada, demà parlem...

No em trucar mai, i un dia que em truca i haig de ser tan estúpida, vaig fer un petit esforç per parlar i escoltar-la però es clar les meves energies estaven exhaurides.

Desprès m'entrar el remordiment de conciència, joder, joder, joder, tia podies haver fet un esforç!!!! em diu el meu cap una vegada i un altre, que ets d'estúpida, que ets d'estúpida....

Sort que el Miguel, no em va trucar, aquest matí m'ha dit que estava veient el futbol, i que quan va veure l'hora que era ja no va voler molestar-me, ja que es va pensar que estaria dormint, joder, joder, joder, tres mesos i em coneix molt bé... i la va encerta, ja que jo a tres quarts de deu ja dormia...

Des de que la meva mare va marxar, la meva Tieta, la germana de la meva mare, em truca sovint, esta preocupada per nosaltres, i jo també procuro trucar-la algun dissabte o diumenge, li pregunto com es troba i parlo una estona amb ella, sempre busco un dia que em vegi amb prouta força per poder seguir la conversa...

Però hi han vegades que em truca en moments molt inoportuns, i vec pel digital qui és, i passo un ou d'agafar-lo, si, si, no puc, prefereixo no contesta, i dir que no hi sóc o dir que estava a la dutxa.

Li vaig comentar al meu metge que ultimament estava molt cansada, i em va dir, que a quina hora em llevava, i jo li vaig dir que a les sis, quarts de set, em va dir que era molt normal i més amb el ritme que duia tot el dia, que era normal, que el cos aguantar fins on pot...

miércoles, 22 de octubre de 2008

Pantalons estrets...

Estic com un butifarró, quina ràbia que porto a sobre meu, amb aquest temps que no saps que possar-te, doncs, si vas d'estiu perque sembla que no pogui ser, i si vas d'hivern passes una calor que t'ofegues.

Avui m'he possat uns pantalons de l'any passat, joder, joder, joder, semblo un butifarró, quin cul, sembla el cul de la mare del Dumbo, cada dia em dic, avui no menjaras tant, avui portat bé, però és que des de que he deixat el tabac, que ja fa tres setmanes, doncs tot esta molt més bó, la felicitat em fa entra gana, menjo pels colces, i no pot ser.

Estic esperant per apuntar-me al gimnàs, i així crema una mica, però al pas que porto com no controli malament, molt malament.

Més, no se perque, quan he vist que els pantalons en venin justos, i desprès m'he mirat al mirall, quin horror, quin careto duia avui, o em pintaba una mica o semblava la boja del barri, o sigui que així ho he fet una mica de color i quan deixava l'estuig de pintures de guerra, he vist una botella petiteta, d'aquelles de perfum que et regalan quan fas compres superiors a 30 € a les perfumeries, doncs la he vist, i dic va una mica d'olor diferent....

Joder, joder, joder, olor diferent, estic que M'OFEGO, quina pudo, estic que no se si anar a casa a canviar-me de roba i una dutxa, o que, però si només m'he possat una mica, i no soporto l'olor, tinc fins mal de cap, no puc aguantar aquest olor, i hauré d'estar tot el dia aguantant aquesta olor en mi mateixa.

Jo sóc d'anti perfums, no m'agradant, la veritat que on hi hagi una bona dutxa diaria, i roba neta, que és tregui l'olor de perfums, a mi, una colònia em dura casibé un any, o creec que més, i botelletes d'aquestes tinc una col.lecció, i cap faig servei, i avui no se que m'ha agafat, però ja no ho tornaré a fer més.

Em sap greu, perque vaig dir que faria traduccions del català al castella, però primer que els sentiments que explico per mi no tenen manera de traduïr-ho, o sigui que el dia que em ve de gust escriure en català, o faré així, i el dia que volgui escriure en castella, doncs ho faré en castella, el que volia dur a terme em resulta molt difícil, i aquest és un blog personal i ho faig per mi.

martes, 21 de octubre de 2008

"Aprender" de Borges


“Aprender” de Borges

"Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano y encadenar un alma; y uno aprende
que el amor no significa acostarse y que una compañía no
significa seguridad, y uno empieza a aprender...

Que los besos no son contratos y los regalos no son
promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la
cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy, porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes... y los futuros tienen
una forma de caerse en la mitad.

Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado,
hasta el calor del sol quema. Así que uno planta su propio
jardín y decora su propia alma, en lugar de esperar a que
alguien le traiga flores.

Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno
realmente es fuerte, que uno realmente vale, y uno aprende
y aprende... y con cada día uno aprende.

Con el tiempo aprendes que estar con alguien porque
te ofrece un buen futuro significa que tarde o temprano
querrá volver a tu pasado.

Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de
amarte con tus defectos, sin pretender cambiarte, puede
brindarte toda la felicidad que deseas.

Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado de
esa persona sólo por acompañar tu soledad, irremediablemente
acabarás deseando no volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son
contados, y que el que no lucha por ellos tarde o temprano
se verá rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un
momento de ira pueden seguir lastimando a quien heriste,
durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo hace,
pero perdonar es sólo de almas grandes.

Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo duramente,
muy probablemente la amistad jamás volverá a ser igual.

Con el tiempo te das cuenta de que aunque seas feliz
con tus amigos, algún día llorarás por aquellos que dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta de que cada experiencia
vivida con cada persona es irrepetible."
“uno aprende",..y uno aprende y aprende...con cada día uno aprende".

Espero que como a mí, estas palabras te ayuden a endulzar un poco más tu camino

"El niño con el pijama de rayas"

Antes que anunciaran la película, ya había visto este libro en casa de Miguel, su hermana se lo había dejado a su madre, pero claro, no tenia la suficiente confianza para pedírselo.

Tampoco me gusta comprar libros, primero que no tengo dinero para el precio que están, que yo los veo caros, y después que desde que abrieron la biblioteca de al lado de casa, pues que mejor que cogerlos de allí y luego los devuelves sin gastar nada (como buena catalana, je, je, je...)

Pues, yo sabia que mi hermana Azu, ella lo había leído y me tenia intrigada, ya que me había comentado que le había gustado mucho, pero igualmente antes de pedir ningún libro me fui a la biblioteca para haber si tenia suerte, y había una reserva de 8 o 10 personas, o sea que me dije o me pongo a la cola, o se lo pido a mi hermana.

Y así fue, un día hablando con ella se lo comenté, y al cabo de dos o tres días, sin ya acordarme me lo hizo llegar a mi trabajo por mensajero, que fuerte, un paquete a mi atención, que guaiiii, que ilusión, no sabia que era, cuando abrí el paquete no me esperaba ver el libro que quería leer, pero lo era, que ilusión me hizo, la llame para agradecerse lo ya que me había puesto muy contenta, y esa misma noche empecé a leerlo.

Dentro del libro me dejo una nota para mi con un beso de sus labios recién pintados, esta nota me ha servido como separador para no perderme, pero es un libro pequeño e intenso que por mas que quisieras es imposible perderte, te pierdes por la transparencia de dos niños iguales obligados a vivir en mundos diferentes.

Gràcies Azu, per deixar-me el llibre, el llibre te'l tornaré però la nota és meva, els teus llavis estan segellats per l'amor que em demostres com germana gran que ets.

Creec que... Creo que...

Creec que ja tinc la solució al problema de l'idioma, puc escriure primer tal com penso i desprès més a baix anar traduïnt, així tots contents.

Creo que ya tengo la solución al problema del idioma, puedo escribrir primero tal como pienso y después mas a bajo ir traduciendo, así todos contentos.

Me resulta difícil, pero lo voy a intentar

Aunque parezca mentira, no se escribir o expresarme igual en castellano, me gusta mi lengua, me siento orgullosa de ella, uuuuffff, que difícil, de verdad, no se como explicar lo que quiero decir, en cambio cuando lo hago en catalan mis dedos van al compas de mi cabeza, al unísono, y me encanta ver como es de dulce el catalan.

Pero hoy me he dado cuenta, por Ramón, ese chico de Granada que vive en Huelva que tiene tantos visitantes en su blog, me he dado cuenta gracias a él, que mi idioma no lo entiende y claro él querría leer lo que yo escribo y eso hace que sin haberme dado cuenta cree barreras de amistad.

Me he bloqueado, no se que decir, que horror, lo siento, me resulta casi imposible.

Mas tarde lo vuelvo a intentar. Un abrazo Ramón.

lunes, 20 de octubre de 2008

L'amor ha entrat a la meva vida

Sóc feliç, si, és molt difícil dir això, i més tenint problemes que estan presents en tot moment.

Soy feliz, si, es muy dificil decir esto, y mas teniendo problemas que estan presentes en todo momento.

Però SÓC FELIÇ, no m'ho puc creure, l'amor ha entrat per la meva porta, ara se que és que t'estimin de veritat, i que t'ho demostrin amb tant de carinyo i amor.

Pero SOY FELIZ, no me lo puedo creer, el amor ha entrado por mi puerta, ahora se lo que que te quieran de verdad, y que te lo demuestren con tanto cariño y amor.

El Miguel, aquest home tan transparent, que dona tot el que té, tot el seu amor per fer-me feliç, es tant lo que jo necessitava que no creia que això que estic dient ara ho pogues dir mai.

Miguel, este hombre tan transparente, que da todo lo que tiene, todo su amor para hacerme feliz, es tanto lo que yo necesitava que no creia que esto que estoy diciendo ahora lo pudiera decir nunca.

Va ser una casualitat la nostra trobada, tant ens agradar recordar-ho, tant, que no ens cansem de tant en tant de parlar-ho i recordar-ho com una cosa tan bonica que ens deixar transvalsats de passió.

Fue una casualidad nuestro encuentro, y tanto nos gusta recordarlo, tanto, que no nos cansamos de tanto en tanto hablarlo y rercordarlo como una cosa tan bonita que nos deja "transvalsats" de pasión.


Aquest cap de setmana sense els nens podiem haver fet moltíssimes coses, anat aqui o allà, però no podiem, o no voliem, jo havia de fer moltes coses per casa, la veritat que no soporto començar la setmana sense haver aprofitat el cap de setmana fent coses de casa, i les obligacions de casa hi son, i s'han de fer, i ell molt compressiu, no ha possat cap queixa, tot el contrari el seu bon humor, les seves caricies, ha fet d'un cap de setmana descansat i ben aprofitat.

Este fin de semana sin los niños podiamos haber echo muchísimas cosas, ir aqui allí, pero no podiamos, o no queriamos, yo tenia que hacer muchas cosa por casa, la verdad que no soporto empezar la semana sin haber aprovechado el fin desemana hacienco cosas de casa, y las obligaciones de casa estan, y se han de hacer, y él muy compresivo, no ha puesto ninguna queja, todo lo contrario, su buen humos, sus caricias, ha echo de un fin de semana descansado y bien aprovechado.


La companyia, la conversa, les ganes de riure, de jugar, de compartir, d'estimar-nos, tot a estat a casa meva, bé, jo diria casa nostra, estic tan bé amb ell, que és casa nostra, del Miguel, meva i dels nens.

La compañía, la conversación, las ganas de reir, de jugar, de compartir, de querernos, todo a estado en mi casa, bien, yo diria que en nuestra casa, estoy tan bien con él, que para mi es nuestra casa, del Miguel, de los niños y la mía.


Aquest home ha entrat a casa d'una forma tan natural que sembla que no pogui ser, jugar amb els nens com si fossin d'ell, m'encanta veure els nens com l'estimen, el meu petit sempre esta a sobre d'ell, la nena ja comença a jugar amb ell, és una passada, no se com descriure la pau, la tranquilitat, la felicitat que tinc a casa meva.

Este hombre ha entrado en casa de una forma tan natural que parece que no pueda ser, juega con mis niños como si fueran d'él, me encanta ver como los niños le quieren, mi pequeño juega con él, y la niña ya empieza a jugar mas con el, es una pasada, no se como describir la paz, la tranquilidad, la felicidad que tengo en mi casa.

He trobat l'home que m'estima com sóc, em respecta com sóc, li agrado com sóc, i això és meravellos.

He encontrado el hombre que me quiere como soy, me respeta como soy, le gusto como soy, y esto es maravilloso.

Trucada de la meva estimada neboda...

Ahir diumenge em va trucar la meva estimada neboda Noe, mig plorant amb l'ànima i el cor encongit per la pena que portem dins nostre. Acabava de veure fotos del Tiet David, i em deia que li venien tants records que no podia evitar possar-se a plorar.

Ayer domingo me llamo mi querida sobrina Noe, estava llorando con el alma y el corazón encogido por la pena que llevamos dentro. Acabava de ver unas fotos del Tio David, y me decia que le venian tantos recuerdos que no podia evitar ponerse a llorar.

Vaig procurar consolar-la i creec que no ho vaig fer prou bé, no vaig estar a l'alçada que ella necessitava, no ho vaig saber fer, i em sap molt de greu, però no se que dir... dir-li, no se que dir-me ni a mi mateixa.

Intente consolarla y creo que no lo hice lo suficientemente bien, no estuve a la altura que ella necesitaba, no lo supe hacer, y me supo muy mal, pero no sabia que decirle, no se ni que decirme a mi misma.

Ara jo, m'estic recuperant, ara jo, m'estic refent, però encara no estic prou bé per ajudar-la a ella, i creec que tampoc sóc de gran ajuda, no vaig saber ajudar a la meva pobre mare, vaig estar egoista amb ella, només veia la meva pena, i això és una cosa que no se si podre perdonar-me-la mai.

Ahora, yo, me estoy recuperando, ahora yo, me estoy rehaciendo, pero todavia no estoy lo suficientemente bien para ayudarla a ella, y creo que tampoco soy de gran ayuda, no supe ayudar a mi pobre madre, estuve egoista con ella, nada mas veia mi pena, y eso es una cosa que no creo que pueda perdonarmela nunca.


La Noe em deia, Tieta et vaig trucar tantes vegades per parlar amb tu, i no et possaves al telèfon, pobreta meva, creia que estava endadada amb ella, no carinyo meu, li vaig dir, no estava enfadada amb tu, estava enfadada amb el mon, amb aquesta injusticia de vida, i no podia parlar amb ningú, la ràbia feia que no sabes disimular el dol que duia dins meu, i no volia que veiessiu a una persona forta com jo, que sempre m'he cregut molt forta, i que havia perdut totes les forces per veure la llum de cada dia.

La Noe me decia, Tia te llamé tantas veces para hablar contigo, y tu no te ponias al teléfono, pobrecita mia, ella se pensaba que yo estaba enfadada con ella, no mi cariño, li dije, no estoy enfadada contigo, estoy enfadada con el mundo, con la injusticia de la vida, y no quería que vierais una persona fuerte como yo, que siempre me he creido muy fuerte, y que habia perdido todas las fuerdas para ver la luz de cada dia.


Espero que la meva neboda em perdoni, perdoni aquest distànciament que sense ser conscient jo mateixa me he edificat, l'aïllament no és bó, però és una manera de defendre'ns de no voler més mal, ja ni ha prou amb el que portem dins, i creiem que tancan-nos dins nostre no fem mal a ningú i tampoc ens poden fer mal a nosaltres mateixos.

Espero que mi sobrina me perdone, perdone este distanciamiento que sin ser consciente yo misma me he edificado, el aislamiento no es bueno, pero es una manera de defenderse de no querer mas dolor, ya hay suficiente con lo que llevamos, y creemos que encerrándonos dentro de nosotros mismos no hacemos daño a nadie, y tampoco nos lo pueden hacer a nosotros mismos.

Noe t'estimo amb el cor a la ma, si amor meu, vas ser la primera neboda, jo tenia quinze anys quant tu vas neixa, i et vaig omplir de petons dolços com si fossis meva, vaig jugar amb tu, creec més que amb els meus propis fills, i el que més m'agradar recorda de la nostra màgia és que una tarda a casa la iaia, tu estaves al meu costat, jugant com sempre, i no se quans anys deuries tenir, no ho recordo, potser tenies 3, 4 o 5 anys, no ho se, la memòria fa que no pogui recordar-ho exactament, el que si que recordo, que tu em miraves amb uns ulls de passió per mi, que em feia sentir especial, m'omplia tan l'amor que tu em donaves pel poc que jo et donava, només una mica d'amor i joc. Doncs això, tu estaves al meu costat, i jo et vaig dir, jolines Noe, no et pots possar més a sobre de la Tieta!!!??? jo ho vaig dir, com una exclamació com volen dir, Noe que estas a sobre meu!!! i tu, angelet meu, vas dir, si tieta, es clar que si, i vas acabar assentante a la meva falda, tan feliç que varem començar a riure, i riure, i petons i aqui em vaig adonar de lo molt que ens estimavem.

Noe te quiero con el corazón en la mano, si amor mio, fuiste mi primera sobrina, yo tenia quince años cuando tu naciste, y te llene de besos dulces como si fueras mia, jugue contigo, creo que mas que con mis propios hijos, y lo que mas me gusta recordar de nuestra magia es que una tarde en casa de la abuela, tu estabas a mi lado, jugando como siempre, y no se cuantos años tendrias, no me acuerdo, lo que si que a me acuerdo era con los ojos que tu me mirabas, me hacian sentir especial, me llenaban de amor con lo poco que yo te daba, nada mas que un poco de amor y juego. Pues eso, tu estabas a mi lado, y yo te dije, Jolines Noe, no puedes estar mas encima mio!!!??? yo lo dije como si fuera una exclamación, como queriendo decir, Noe que estas encima mio!!! y tu cariño mio, me dijiste si Tia, claro que si, y te sentaste en mi falda, tan feliz, empezamos a reir, i reir, y nos dimos cuenta de lo mucho que nos queriamos.

viernes, 17 de octubre de 2008

NECESSITO UNA SUPER ABRAÇADA...

UUUUFFFF, com estic d'angoixada, necessito una super abraçada, d'aquelles que t'agafan fort i t'apreten, i pots comprobar que et donen tot el suport que necessites, per poder plorar i desfogar-te obertament i sense amagar res.

També al mateix temps, voldria cridar, cridar fort i que em sentis tothom la ràbia que porto dins, cridar a plé pulmo, i ara amb molta més força, ja que em noto aquest dies amb molta més capacitat pulmonar, si, cridar i cridar com si demanes auxilir, com si la meva mare i el meu germà em poguessin sentir, i poguessin venir corrents al meu costat, però no serviria de res, no poden venir, encara que se que els tinc al meu costat.

Ara foten conya amb els meus companys, ossstiiia, em fumaria un porret, si, si, no estic boja, però creec que m'aniria de conya, no un cigar, sino un porret d'aquells que et fan treure totes les tonteries, i et fan senti bé, ostia, però lo dolent es que seria fuma, i potser cauria en la tentació desprès d'agafar un maltboro, o sigui que millor que no, però potser segons com li dic al meu Miguel que demà compri una mica de xocolata i ens fumem un porret per casa, oooosssstiiiia, bona idea, bé ja veure'mmmmm, je, je, je, estic loca, loca, loca...

No he fumat mai porrets, però quan va passar lo del meu germà petit, recordo que em juntava amb una colla de nois i noies del barri, cadascu amb el seu gos, i es feien els seus petas, algun cop els hi deia deixeu-me fer una calada, i no una, sino fins dos o tres, i desprès anava més suau cap a casa, que ficava als nens a dormir cantan la marimorena...

Li preguntaré a la doctora si puc un peta aquest dissabte, segur que em diu que no, però per intentar-ho...

Una abraçada de Tele-tubbies......

Molta feina...

Divendres, molta feina, cansada i a més a punt de baixar la regla, joder, joder, joder, quina merda...

Tinc les hormones a flor de pell, avui no he sortit sense possar-me el parxe de nicotina, porto tres xicles de nicotina, creec que avui no és MONO, sino sóc un GORILA, del cigar que em fumaria, joder, quines ganes de FUMAR, però NOOOOOOOOOOOOOOOOOOO, no fumaré, aguantaréeeeeeeeeeéeeeeeeeeee.... ESTIC HISTÈRICA, no és nota, oi???

Avui he quedat per dinar amb Jordi l'escriptor, no ens coneixem, només he vist una foto d'ell, és un home de 51 anys, que porta tres mesos que parlem per mail, ens expliquem la vida, escriuuuuuuuu molt, i jo també, encara que no tan enravessat, hi han vegades que no tinc prouta paciència per acabar de llegir-ho tot, o és que la meva intel.ligència no arriba a la seva manera d'escriure, i em canso, i en el fons em sap greu, però faig el que puc...

Aquest senyor té problemes a casa seva, i ha agafat una confiança amb mi que m'onra i m'afalaga, ja que ens escribim amb molta sinceritat i confidialitat, m'esta bé, ara jo ja li he dit que només amics, i si, si, això ho té més que clar, i espero que vagi bé el dinar, ja us explicaré el dilluns.

No tinc els nens aquest cap de setmana, demà al mati ve el pare a recollir-los, tinc ganes de descansar, haig de fer el cuarto de bany a fons, planxar, rentadores, fer canvi de roba d'estiu a hivern, encara que amb la calo que fa als nens ja no se que possar-lis, cada mati és un mal de cap, obro el calaix de la roba dels nens, el miro i m'el torno a mirar, però al final sempre trobo algu perque vagin ben guapos.

També volem anar al cinema, anirem a sopa algun lloc per celebrar el meu aniversari, i deixarem que la passió de l'amor floreixi pel nostre cos, ooooohhh que guaiiiiii,

El que em fa més ràbia quan estic a punt de baixar la puta regla, és que estas inflada de panxa, desprès estas SUPERSENSIBLE, tot el que et diuen t'ho prens malament, i estas hipernerviosa, bé, potser estaré millor sola aquest cap de setmana, encara que intentaré esta bé, vull esta bé, vull esta tranquil.la, vull esta relaxada, vull esta gaudint de la tranquilitat d'estar bé...

Com podeu veure estic tonta i tinc feina, vaig a deixar de dir més tonteries i a possar-me a treure tota la feina, sino aqui m'estirarant de les orelles...

Bon cap de setmana ...

jueves, 16 de octubre de 2008

Em queda poca estona per marxa...

Si, des del mes de setembre me'n vaig a dos quarts de sis a recolli als meus fills, per mi és lo millor, desprès agafar el bus i arribar a casa, canviar-me, possar-me còmoda, banyar als meus petits, comença a fer el sopa, recollir roba de la secadora, possar una rentadora, i quan arribar al voltant de les nou que els nens ja han sopat i se'n van a dormir, jo ja estic que no puc més, ja porto molts mesos que no se que es mirar la tele, no se ni que fan, no segueixo cap serie, m'agafo un llibre i a la tercera pàgina ja estic grogui de son...

Estic molt preocupada per l'hipoteca, ara és molt mal moment per vendre, i cada cop que hi penso m'agafa mal d'estòmag, només em dic a mi mateixa: va que tot anirà bé, va ja ho veuras....

Ahir la meva parella va estar ideal, va ser el millor del dia, va estar per mi en plena dedicació, dolçament, atentament, enamoradament, en canvi els meus petits van estar molt revolucionats, uuufff, com estaven, per no res es barallavem, quin horror, per possar pau.... Va haver un moment a la nit que vaig dir: va, si us plau, avui no tinc ganes de crida, va feu cas a la mare...

Però que els hi diré als nens, si és lo que són, NENS, ara que guapos són, estic enamorada dels meus fills...

miércoles, 15 de octubre de 2008

Avui fa quinze dies que no fumo...

Avui hauria de ser un dia més especial, així ho estic intentant, però la tristo pot amb la meva força de voler estar bé...

38 anys, si, avui faig 38 anys, casibé ja arribo als quaranta, pero estic més contenta pels 15 dies que porto sense l'adicció al tabac que pel meu aniversari.

Ja m'han dit dues persones que hauria de celebrar-ho, pels meus fills, i així ho faré aquesta nit, si ells volen celebrar-ho, i per ells ho faré.

He rebut moltes felicitacions, si, inclós de gent que no m'ho esperava, m'ha fet il.lussió, però aqui vull veritablement no els tinc...

Res, a la tarda o demà tornaré a escriure....

lunes, 13 de octubre de 2008

Jo sola sóc prou forta...

Si senyors i senyores, jo sóc prou forta per fer-ho tota sola, no necessito a ningú per dur a terme una decissió tan important com va ser la meva separació...

Ho vaig tenir clar un dia, i un altre i al tercer dia encara estava més segura de la meva separació, per això ho vaig porta a terme, per això vaig dir prou de viure com un fantasma, no ho sóc, sóc una dona maravellosa i que es mereix molt i molt més que el que rebia.

I és així, ara ser el que és que t'estimin, el meu Miguel m'ho demostrar a cada moment, oooohhh, com ens estimem, quina passióoooooóoooóooooó...

Ara la balança, la meva balança esta compensada, si m'estiman igual el que jo estimo, i creec que més del que jo estimo, però ho necessito com l'aire per respirar, i ho valoro com l'aigua per treure la sed...

Gràcies Jordi, saps que demano opinió i desprès faig el que creec més convenient, potser m'equivoco, però creec que no, SÓC UNA DONA MOLT VALENTA I SE EL QUE VULL I EL QUE NO VULL...

Contradiccions

Fa dies que penso en si val la pena que m'acompanyi el meu cunyat Lluis al Judici o no cal, en primer moment quan em vaig enterar que estava a punt de sortir el judici, deseguida vaig pensar que ell podria venir amb mi, ja que per mi és com un germà, i li tinc plena confiança.

Li vaig dir a la meva germana, i aquesta a ell i li va fer molta il.lussió que penses amb ell, però resulta que el dijous la meva advocada em va dir, que no podria estar al davant del judici, ja que és una sala molt petita i que hi cabem els justos, i que no deixant entrar a familiars...

Ara no se que fer, a la meva germana li he dit que no calia, ja que era molt petita la sala, però i si ho aclarim tot abans d'entrar a judici, i si arribem a un pacte i no cal entrar a la sala petita, vols dir que no seria millor que vingues el meu estimat cunyat....???

No ho se, porto estona donant-li voltes i no se que fer, primer dic que no cal, i desprès dic i si em posso nerviosa, i si és millor quatre orelles que les meves que només són dos i a més estan com sordes...??

Quina contradicció que porto jo sola, ho haig d'aclarir i no se que fer...

Li vaig a consulta al meu amic Jordi, que li sembla??

Dilluns, dilluns, dilluns, dilluns 13

Uf, no se que em passa amb els dilluns, però m'agafa una puta engoixa que no em deixa respirar, em sento super nerviosa, i el cor s'ha m'accelera sense més ni més, bé, si estic nerviosa demà hi ha judici, per arribar un acord de manutenció pels meus fills.

El meu ex porto dos lletres de la hipoteca que ha deixat de paga, i com jo estic dins com a prestataria sense dret a res, doncs que és una puta merda...

Aquesta nit pensava, somiava, i si jugo a la primitiva, i si em toques prous diners per poder comprar-me aquell duplex que tan m'agradava, i que tant poc vaig poder gaudir... això si que seria un bon regal d'aniversari, i a més quina bofetada li fotria al meu ex, seria tan maravellos, però tan impossible, per això encara m'agafa més mala llet, que somies tonta del cul, sino hi ha res a fer, no busquis solucions a ón no hi han.

Ja m'he pres una petita pastilla, passo d'estar angoixada, si passo de sentir aquella por dins meu, avui he trobat a falta molt a la meva mare, uuuuuffff, com l'estimo, sempre havia pensat que no podria viure sense ella, però com podia pensar una cosa així, ara estic visquent i no la tinc amb mi.

Tinc als meus fills, que són preciosos i dolços, i també al meu Miguel, com m'estima, a vegades penso que de tan que m'estima, no li compenso, jo creec que si, però es que em dona tan que no estic gens acostumada, ara em fa senti tan i tan bé...

Diu que ahir mentre feia la migdiada al seu costat, ooooohhh, com em relaxa aquest home, doncs diu que em mirava amb ulls d'enamorat i que jo estava com un angelet i que de tant en tant em feia una petita abraçada i un petonet al front, per això estava jo tan agust dormint al seu costat...

Ahir a la nit a la meva nina li va caure una altre denteta, li agradar per que així el "Ratoncito Pérez" li porta quelcom, però ahir era massa just perque vingues i ja li vaig dir que el guardava i que vindria passat demà, o sigui que ja ho tinc preparat per aquesta nit, espero que li agradir, li he comprat un petit estoig per portar a l'escola, amb llapiços i una goma i una maquineta, ...

M'ha trucat la meva advocada, que demà ens veiem i que el meu ex ha rebut la citació per estar demà al jutgat, espero que tot vagi bé, no tinc ganes de trobar-lo, ni de mirar-lo, estic que em fa repulsió...

De bon matí he fet una cosa, que no m'he adonat del que esta fent fins que ja ho he fet, semblo idiota, no em ve de gust d'explicar-ho, ja que es tan idiota que em fa fins vergonya, però no vé d'aqui, en porto tantes idiotades ultimament, que una més suma i sigue....

Tinc feina, i com sempre poques ganes de fer res.

Avui volia possar-me l'anell de la meva mare, però em ve molt gran i no vull perdre'l però necessitava tenir-la més aprop meu, si abraçar-la, uuuuffff, mare meva com et necessito, com voldria que estiguessis amb mi, vas marxar amb en David, ho vaig comprendre, però ara et necessito, em vec petita com un cigró i creec que em poden axafar com un pèsol, o sigui que ja pots veure com tinc la moral...

Mare meva, mare meva, mare meva...

miércoles, 8 de octubre de 2008

M'he engraixat...

No se quans kilos, segur que dos o tres kilos en una setmana, tinc molta gana, menjo amb bogeria, esta tot boníssim, i els dolços són la meva perdició. Espero no passa molts dies més així sino anirem malament.

Tinc intenció d'apuntar-me al gimnas que inaguraran el proper desembre, i així fer exercici i crema molta energia, ho necessito, si tinc unes ganes de que obrint el gimnàs al costat de la feina, no se lo que em costarà però penso fer-ho, compensarà el haver deixat de gasta diners per la compra de tabac per apuntar-me al gimnàs, ja que si eren 3 € per Marltboro x dos dies = 6 €/dia i això per 30 dies = 180 €, joder, joder, amb això puc permetre'm el luxe de pagar-me un bon gimnàs.

He comprat una bossa de xuxes, i he estat menjant casibé tota la tarda, que marrana que sóc!!!

Avui fa una setmana que NO FUMO

No m'ho puc creure, ho estic aconseguint, si, porto set dies sense fuma, estic molt contenta, he passat quelcom de MONO, però ara, si voleu, us explicaré la meva experiència per deixar de fumar.

Vaig començar molt joveneta a fumar, creec que deuria tenir entre 15 o 16 anys, massa jove, i ja esta amb el cigarret i dient: "el buen fumador que sabe fumar, echa el humo despues de hablar", quina parida, així era més dona, treia el fum desprès de parlar, i creia que així ja era gran.

Als vint-i-nou, ho vaig deixar, vaig estar set anys sense fuma, i desprès d'aquest temps vaig tornar a recaure, un cap d'any, un aniversari, qualsevol moment era bó per fer una calada, però la vaig caga, i vaig caure de quatre potes, i em vaig tornar a enganxar molt i molt.

Com he explicat aquest darrer any ha sigut molt difícil afrontar la realitat, per això em vaig aferrar molt al tabac creient que era una vàlvula d'escap.

La meva salut, s'estava resentint, i vaig començar a dir que per finals d'any deixava de fuma, però vaig veure que aquesta data quedava molt lluny, i vaig proporsar-me una altre data més propera, i que significava treure una força de voluntat no només meva sino del meu germà petit, persona maniàtica del tabac, anti-fum, anti olor de tabac, no soportava els cigars.

Li vaig comentar al meu metge de capçalera i aquest em va adreçar a un especialista de "anti-tabac", si, si, per la seguretat social, bé, vaig anar el dia i hora que em van dir, i em vaig trobar amb una doctora, amb un somriure agradable, i primer de tot dient-me que ella era ex-fumadora, i que del 1 al 10 quines ganes tenia de deixar de fuma: i jo li vaig dir migrient un set.

Em va fer bufai tenia un monòxid de carborni molt alt, tot tòxic...

La doctora em va dir que era un control al menys d'un any, i que em volia veure la setmana vinent a la mateixa hora, jo alucinava, no sabia que dir, em va demana que a partir d'aquell moment fins d'aqui una setmana havia d'apuntar tots els cigarrets al dia que fumava, apunta dia i al costat fer una ratlleta amb un boli per cigar ences.

I així ho vaig fer, creia que fumava més, jo sempre pensaba o al menys comprava casibé dos paquests de Maltboro al dia, però vaig conta els primers dies i anava al voltant dels 16 cigarrets per dia.

A la setmana següent estava jo amb el meu paper ple de ratlletes per dia, i em va dir, vols provar-ho?? jo si, provem.

Em va fer una recepta de Parches de Nicotina i també un xiclets de nicotina, em va dir, un parche aquesta nit abans d'anar dormir, els parches i els cigars són imcompatibles, no pots fuma ni un a un parche, és molt fort, et pot agafar algo, i jo vale, vale, i si, a la nit vaig fumar-me l'ultim cigar, i a les 10 de la nit em vaig possar el parche, vaig anar a dormir, al mati tenia ganes de fuma, però em aguanta.

Dutxa i parche nou, desprès un xiclet...

Em va dir que de xiclets com a màxim cinc al dia, i creec que he fet servir uns dos o tres al dia.

El primer dia va ser moment puntuals bastant horroros, però vaig aguanta, i veia que passaven les hores i no m'havia fumat cap... i així fins arribar la nit.

I al dia següent, dius si he passat un dia, dos també, i també, tres, i quatre, i ara una setmana.

Qui vol pot.

Fa dies que hi penso...

Fa dies que hi penso en comença a escriure un blog, la meva psicòloga em diu que allò que em passi pel cap ho escrigui i desprès ho esborris o llenci, però no, creec que lo millor serà escriure aqui tot allò que em vingui degust i deixar-ho aqui com qui deixa caura una llàgrima per poder desfogar-se, al menys per mi serà quelcom semblant.

I a més com ningú em coneix ni ningú sap qui sóc, encara em dóna més ganes d'escriure tot allò que em surti de dins de la manera que em dongui la gana.

Visc com aïllada del món, hi sóc però hi ha vegades que no hi sóc, és increïble, porto molt de temps així, i ara fa unes setmanes que m'anadono de com estic, i la meva doctora em diu que no haig de fer, no tinc que aïllar-me, un amic meu el Jordi periodista, em va dir que tenia dies autistes, això em va tocar a l'ànima, i és cert, és així, dies autistes, ho tinc clavat al front amb lletres majúscules i en negreta.

Tinc tantes coses de que parlar que no se per ón començar.

Bé, el meu proper post serà el deixa de fuma, com he arribat a la setmana que fa avui a deixar de fuma.

El meu primer pensament

El meu primer pensament del dia, només llevar-me, és pensar si és real o no, pensa si el que va passar és veritat o només ha estat un mal son, però no a les décimes de segon ja comprovo amb una esgarrifança per tota la meva pell, que si que és tot real, per més que no vull, per més que voldria que hagués sigut un mal son, no la vida és molt injusta...

Durant va passant al mati, hi han moments tan pel carrer quan camino, com quan estic pujant l'ascensor de la feina, com quan estic ja el meu lloc de treball, penso molt amb els meus sers estimats que ara no els tinc al meu costat...

Em dic tens que ser forta, tens que tirar endavant, tens que veure la llum, tens que gaudir dels teus fills, així ho voldrien la meva mare i el meu germà petit...

Em sap greu comença aquest blog d'aquesta manera tan sincera i dramàtica, però aquest ultim any la vida ens ha sigut molt dura per mi i els meus germans grans...

No se perque posso punts suspensius en cada frase, potser és que tinc molt que dir i no vull que acabi els meus pensaments.

Aqui vull escriure lliurament i anònimament la meva vida, la passada, coses bones i d'altres no tan bones, la present, que vaig tirant com puc, i el futur, que ara mateix el vec molt llunyà.

De sempre dic que els dits em van sols, això de poder pensar i escriure al mateix temps és maravellos, i així ho practico amb amics, i m'anadono que tinc molt per parlar, i em ve de gust de fer-ho a tots vosaltres, o potser estaré sempre parlant sola, però ja m'esta bé, només serà una manera de transmetre els meus pensaments a la pantalla.