miércoles, 8 de octubre de 2008

M'he engraixat...

No se quans kilos, segur que dos o tres kilos en una setmana, tinc molta gana, menjo amb bogeria, esta tot boníssim, i els dolços són la meva perdició. Espero no passa molts dies més així sino anirem malament.

Tinc intenció d'apuntar-me al gimnas que inaguraran el proper desembre, i així fer exercici i crema molta energia, ho necessito, si tinc unes ganes de que obrint el gimnàs al costat de la feina, no se lo que em costarà però penso fer-ho, compensarà el haver deixat de gasta diners per la compra de tabac per apuntar-me al gimnàs, ja que si eren 3 € per Marltboro x dos dies = 6 €/dia i això per 30 dies = 180 €, joder, joder, amb això puc permetre'm el luxe de pagar-me un bon gimnàs.

He comprat una bossa de xuxes, i he estat menjant casibé tota la tarda, que marrana que sóc!!!

Avui fa una setmana que NO FUMO

No m'ho puc creure, ho estic aconseguint, si, porto set dies sense fuma, estic molt contenta, he passat quelcom de MONO, però ara, si voleu, us explicaré la meva experiència per deixar de fumar.

Vaig començar molt joveneta a fumar, creec que deuria tenir entre 15 o 16 anys, massa jove, i ja esta amb el cigarret i dient: "el buen fumador que sabe fumar, echa el humo despues de hablar", quina parida, així era més dona, treia el fum desprès de parlar, i creia que així ja era gran.

Als vint-i-nou, ho vaig deixar, vaig estar set anys sense fuma, i desprès d'aquest temps vaig tornar a recaure, un cap d'any, un aniversari, qualsevol moment era bó per fer una calada, però la vaig caga, i vaig caure de quatre potes, i em vaig tornar a enganxar molt i molt.

Com he explicat aquest darrer any ha sigut molt difícil afrontar la realitat, per això em vaig aferrar molt al tabac creient que era una vàlvula d'escap.

La meva salut, s'estava resentint, i vaig començar a dir que per finals d'any deixava de fuma, però vaig veure que aquesta data quedava molt lluny, i vaig proporsar-me una altre data més propera, i que significava treure una força de voluntat no només meva sino del meu germà petit, persona maniàtica del tabac, anti-fum, anti olor de tabac, no soportava els cigars.

Li vaig comentar al meu metge de capçalera i aquest em va adreçar a un especialista de "anti-tabac", si, si, per la seguretat social, bé, vaig anar el dia i hora que em van dir, i em vaig trobar amb una doctora, amb un somriure agradable, i primer de tot dient-me que ella era ex-fumadora, i que del 1 al 10 quines ganes tenia de deixar de fuma: i jo li vaig dir migrient un set.

Em va fer bufai tenia un monòxid de carborni molt alt, tot tòxic...

La doctora em va dir que era un control al menys d'un any, i que em volia veure la setmana vinent a la mateixa hora, jo alucinava, no sabia que dir, em va demana que a partir d'aquell moment fins d'aqui una setmana havia d'apuntar tots els cigarrets al dia que fumava, apunta dia i al costat fer una ratlleta amb un boli per cigar ences.

I així ho vaig fer, creia que fumava més, jo sempre pensaba o al menys comprava casibé dos paquests de Maltboro al dia, però vaig conta els primers dies i anava al voltant dels 16 cigarrets per dia.

A la setmana següent estava jo amb el meu paper ple de ratlletes per dia, i em va dir, vols provar-ho?? jo si, provem.

Em va fer una recepta de Parches de Nicotina i també un xiclets de nicotina, em va dir, un parche aquesta nit abans d'anar dormir, els parches i els cigars són imcompatibles, no pots fuma ni un a un parche, és molt fort, et pot agafar algo, i jo vale, vale, i si, a la nit vaig fumar-me l'ultim cigar, i a les 10 de la nit em vaig possar el parche, vaig anar a dormir, al mati tenia ganes de fuma, però em aguanta.

Dutxa i parche nou, desprès un xiclet...

Em va dir que de xiclets com a màxim cinc al dia, i creec que he fet servir uns dos o tres al dia.

El primer dia va ser moment puntuals bastant horroros, però vaig aguanta, i veia que passaven les hores i no m'havia fumat cap... i així fins arribar la nit.

I al dia següent, dius si he passat un dia, dos també, i també, tres, i quatre, i ara una setmana.

Qui vol pot.

Fa dies que hi penso...

Fa dies que hi penso en comença a escriure un blog, la meva psicòloga em diu que allò que em passi pel cap ho escrigui i desprès ho esborris o llenci, però no, creec que lo millor serà escriure aqui tot allò que em vingui degust i deixar-ho aqui com qui deixa caura una llàgrima per poder desfogar-se, al menys per mi serà quelcom semblant.

I a més com ningú em coneix ni ningú sap qui sóc, encara em dóna més ganes d'escriure tot allò que em surti de dins de la manera que em dongui la gana.

Visc com aïllada del món, hi sóc però hi ha vegades que no hi sóc, és increïble, porto molt de temps així, i ara fa unes setmanes que m'anadono de com estic, i la meva doctora em diu que no haig de fer, no tinc que aïllar-me, un amic meu el Jordi periodista, em va dir que tenia dies autistes, això em va tocar a l'ànima, i és cert, és així, dies autistes, ho tinc clavat al front amb lletres majúscules i en negreta.

Tinc tantes coses de que parlar que no se per ón començar.

Bé, el meu proper post serà el deixa de fuma, com he arribat a la setmana que fa avui a deixar de fuma.

El meu primer pensament

El meu primer pensament del dia, només llevar-me, és pensar si és real o no, pensa si el que va passar és veritat o només ha estat un mal son, però no a les décimes de segon ja comprovo amb una esgarrifança per tota la meva pell, que si que és tot real, per més que no vull, per més que voldria que hagués sigut un mal son, no la vida és molt injusta...

Durant va passant al mati, hi han moments tan pel carrer quan camino, com quan estic pujant l'ascensor de la feina, com quan estic ja el meu lloc de treball, penso molt amb els meus sers estimats que ara no els tinc al meu costat...

Em dic tens que ser forta, tens que tirar endavant, tens que veure la llum, tens que gaudir dels teus fills, així ho voldrien la meva mare i el meu germà petit...

Em sap greu comença aquest blog d'aquesta manera tan sincera i dramàtica, però aquest ultim any la vida ens ha sigut molt dura per mi i els meus germans grans...

No se perque posso punts suspensius en cada frase, potser és que tinc molt que dir i no vull que acabi els meus pensaments.

Aqui vull escriure lliurament i anònimament la meva vida, la passada, coses bones i d'altres no tan bones, la present, que vaig tirant com puc, i el futur, que ara mateix el vec molt llunyà.

De sempre dic que els dits em van sols, això de poder pensar i escriure al mateix temps és maravellos, i així ho practico amb amics, i m'anadono que tinc molt per parlar, i em ve de gust de fer-ho a tots vosaltres, o potser estaré sempre parlant sola, però ja m'esta bé, només serà una manera de transmetre els meus pensaments a la pantalla.