El meu primer pensament

El meu primer pensament del dia, només llevar-me, és pensar si és real o no, pensa si el que va passar és veritat o només ha estat un mal son, però no a les décimes de segon ja comprovo amb una esgarrifança per tota la meva pell, que si que és tot real, per més que no vull, per més que voldria que hagués sigut un mal son, no la vida és molt injusta...

Durant va passant al mati, hi han moments tan pel carrer quan camino, com quan estic pujant l'ascensor de la feina, com quan estic ja el meu lloc de treball, penso molt amb els meus sers estimats que ara no els tinc al meu costat...

Em dic tens que ser forta, tens que tirar endavant, tens que veure la llum, tens que gaudir dels teus fills, així ho voldrien la meva mare i el meu germà petit...

Em sap greu comença aquest blog d'aquesta manera tan sincera i dramàtica, però aquest ultim any la vida ens ha sigut molt dura per mi i els meus germans grans...

No se perque posso punts suspensius en cada frase, potser és que tinc molt que dir i no vull que acabi els meus pensaments.

Aqui vull escriure lliurament i anònimament la meva vida, la passada, coses bones i d'altres no tan bones, la present, que vaig tirant com puc, i el futur, que ara mateix el vec molt llunyà.

De sempre dic que els dits em van sols, això de poder pensar i escriure al mateix temps és maravellos, i així ho practico amb amics, i m'anadono que tinc molt per parlar, i em ve de gust de fer-ho a tots vosaltres, o potser estaré sempre parlant sola, però ja m'esta bé, només serà una manera de transmetre els meus pensaments a la pantalla.