Els seus ulls petits brillaban com dos estels mirant si ens veia, però sempre erem nosaltres qui el veiem abans, era de sentiment molt pur i deseguida per qualsevol cosa s'emocionava, recordo que quan veia una pel.lícula antiga, d'aquelles de blanc i negre, plorava de l'emoció, i ho feia sense mai avergonyir-si, els seus sentiments eren sempre a flor de pell, i com a bona persona, que això per mi era la més important virtut que tenia.
Doncs, va haver-hi un dia que no plovia, i igualment el vàrem veure que ens estava esperant, jo deuria tenir uns 11 anys o 12 anys i el meu germà petit uns sis o set, i amb la cara de molta emoció, ens va dir: TINC UNA MOLT BONA SORPRESA PER VOSALTRES!!! veniu, veniu, que no us puc dir res... és una molt bona sorpresa!!!
Jo de sempre des de molt petita li havia demanat un cadell al meu pare, m'agradan molt els animals i en especials els gossos, i sempre em deia que no podia ser, que viviem en un pis i que els animals son per viure en un jardí... i sempre era la mateixa història, i jo que sempre he reconegut que sóc super pesada i que quan vull res fins que no ho aconseguixo no paro, doncs...
Aquell dia, la gran sorpresa, era que haviam d'anar a la perruqueria de la meva tieta, he de dir que estic envoltada de familia perruquera, i era molt divertit, per anar a veure els desfiles de models de perruqueria, la gran excusa per sortir de nit amb la família a les discoteques... jejejejje... jo sempre estava a punt... ufff, com m'enrrollo avui ...
Bé, vàrem arribar a la perruqueria, i estava la meva mare amb un cadellet de pastor aleman amb alsasià (pél llarg), precios, color foc, bonica, dolça, divertida, uuuuffff, quina passada d'animaló, i lo millor de tot, era nostre, la meva mare l'havia comprat, sino recordo malament per "cinc mil pessetes" (que raro sona això, oi?? les pessetes)
Tenia les orelles tan de punta que les ajuntave com si estiguessin lligades per un fil, era perfecte, la gossa més bonica del món, la nostra gossa, tenia tres mesets...
Li vàrem possar KIRA, va ser per mi la millor gossa, bona, obedient, bé això, va haver un dia que per qüestions de ser un animal jove, es va escapar, i recordo a la meva mare, molt enfadada, que la cridava pel carrer, i ella passava de tot estava jugant amb un altre gosset, però a mida que es va anar fent adulta, era molt i molt obedient.
La meva iaia Nita vivia amb nosaltres a casa, i pobreta era sorda com una tàpia, doncs quan nosaltres ja erem més grans i a la tornada de l'escola, tornavem sols, i no duiem claus, picavem a la porta, i la gossa bordava i avissava a la meva iaia, fins que sentia la veu i el riure de la meva iaia: JEJEJEJEJE, SORT TINC DE LA KIRA!!! que si no us quedaveu al carrer!!!
Vàren passar els anys i creec que va arribar als 15 o 16 anys de vella, que això són molts anys per un gos, pobret
a, anava coixa, amb el morro blanc i els ulls amb cataràgtes... però sempre tenia ganes de jugar amb la pilota.
Una nit dormia als peus del llit de la meva mare, i ja es va despedir d'ella, va ser molt trist, però lo millor que recordo d'ella, era les bones estones que varem jugar tots a la platja i a la muntanya.
Fa dies que penso amb ella, ja que el Miguelillo em diu que: "el mejor perro de raza es el Pastor Alemán", i com sempre té raó!!!
(fotos d'internet)
