Fa dies que hi penso...

Fa dies que hi penso en comença a escriure un blog, la meva psicòloga em diu que allò que em passi pel cap ho escrigui i desprès ho esborris o llenci, però no, creec que lo millor serà escriure aqui tot allò que em vingui degust i deixar-ho aqui com qui deixa caura una llàgrima per poder desfogar-se, al menys per mi serà quelcom semblant.

I a més com ningú em coneix ni ningú sap qui sóc, encara em dóna més ganes d'escriure tot allò que em surti de dins de la manera que em dongui la gana.

Visc com aïllada del món, hi sóc però hi ha vegades que no hi sóc, és increïble, porto molt de temps així, i ara fa unes setmanes que m'anadono de com estic, i la meva doctora em diu que no haig de fer, no tinc que aïllar-me, un amic meu el Jordi periodista, em va dir que tenia dies autistes, això em va tocar a l'ànima, i és cert, és així, dies autistes, ho tinc clavat al front amb lletres majúscules i en negreta.

Tinc tantes coses de que parlar que no se per ón començar.

Bé, el meu proper post serà el deixa de fuma, com he arribat a la setmana que fa avui a deixar de fuma.