miércoles, 5 de noviembre de 2008

Curta e intensa xerrada amb Gerard Quintana



Va ser un dia que les meves cames volien ser lliures o dónar-me la sensació de llibertat, camina i camina, no volien para de fer un pas darrera un altre pas, la necessitat de fer-ho a pas lleuger era tal que no podia para ni un petit moment a que els semàfors canviessin de color per poder creuar els carrers de la meva ciutat.
Aquella nit, no pregunteu com, però vaig anar a para a un autobus i l'ultima persona a puja va ser el Gerard Quintana, els meus ulls van desperta de cop, la meva admiració cap aquesta persona va canta d'una hora lluny, i ell com no, s'hi va adonar de la meva alucinació...

Amb molta cortesia, molta educació, molta dolçó em va donar conversa durant tota la travessa, creua Barcelona, i les meves orelles eren enormes, creec que necessitava sentir tot el que em deia des de la seva veu profunda.

El meu somriure era intens, necessitava tenia una petita motivació per trobar-li llum a una nit tan fosca, no podia quedar-me a casa, sola, els nens eren amb el pare, les parets em caurien a sobre, i lo pitjó de lo pitjó la meva mare era a l'Hospital del Mar, i hores abans el metge em va dir que li quedava un curt, molt curt plaç de vida, i pel meu cap només em venia una pregunta: Quan de temps és un curt plaç de vida??? la resposta la vaig tenir al cap de dos dies, no van ser més...

Evidenment jo no vaig dir res de res aquell personatge famos, que li importaria res d'una persona desconeguda, perque explicar res de res, cadascu té els seus problemes, i creec que totes les persones riques o pobres tenen problemes, més forts o més dèbils, però tots pateixen quelcom, no és pot venir aquesta vida sense tenir l'amargo freda als llavis d'una mort propera, tard o d'hora arriba, i només ho saps quan et toca.

Desprès de parlar d'un tema com "la vida: les voltes que dóna", sense jo dir gaire cosa, només parlaven els meus ulls al escoltar-lo, vam arribar a la parada final, i com no, em vaig atrevir en demanar-li un petit autògraf, i em va dir: Per qui és??? i jo: per qui a de ser?? doncs per mi... i si, em va escriure això en un petit paper que duia jo a la meva bossa.
Gerard Quintana - Caic

7 comentarios:

El Cavaller dijo...

Hola Vicky!! cada día m'agrada més com escrius, m'agrada com descrius les situacions en que et trobes, una pregunta ... el teu nom de debó es Verònica?, es que ho he vist a l'autograf d'en Gerard Quintana, i m'agrada molt. Bé, t'animo a que continuïs escribint aquestes petites históries quotidianes que ens recorden a tots els teus lectors que sóm persones humanes, amb alts i baixos, dies bons i dolents, però amb un somriure agradable als llavis.

Et Saludo!!

Vicky dijo...

Moltes gràcies, ara mateix tinc un dolç somriure als llavis pél teu escrit. Molts petons de sucre estimat Cavaller.

Azu dijo...

A mi també m'agrada com escrius les situacions en que et trobes. Inclusiu afageixes aquesta xispa d'humor que sempre ajuda a superar els mals moments i que encara ens anima més en els bons.
No canviïs mai!!!!!!!!!

Una abraçada

Vicky dijo...

Azu, per mi ets la millor, tinc molta sort de tenir-te. L'humor bé de família... no teniem vacances, no teniem 2a residència, però teniem l'humor de la mare, i l'estones de riure amb ella a la cuina... Això no es pot oblidar...

Chlöe dijo...

Holas wapi!!

Pues mira, este miercoles vuelvo a subir a examen...así que...con un poco de suerte, la vueltecilla puede ser pronto!!!

Carmen dijo...

Qué biennnnnnnn así he encontrado música en catalá y puedo practicar lectura y oído. Me encanta.

Aquí me tienes, a tus pies.

Besos, preciosa
Carmen

Vicky dijo...

Hola Carmen, que bien, tu por aqui, me hace mucha ilu que visites mi blog, estos días estoy un poco de bajón, pero espero animarme con todos vosotros a mi ladito.
Me alegro que practiques catalan leido y oido, ahora solo un día lo hablamos entre las dos, ja, ja, ja, no que es broma, pero ya sabes que aqui estoy!!! Petonets guapa...