miércoles, 20 de enero de 2010

LES PARAULES DE LA MAR, EL SILENCI DE LA PLUJA

Quan va obrir els ulls i va veure els seu entorn, es va adonar que feia massa temps que dormia, no sabia el que havia passat ni quan de temps feia que dormia, però va veure que ell ja no hi era al seu costat.

La nit havia sigut molt apassionada, petons i dolces carícies de dos enamorats que es fonien entre els llençols freds d’hivern, que esperaven l’escalfo dels cossos nus.

El sopar havia sigut lleuger, el vi blanc li va pujar de seguida al cap, fent-li oblida temps passats que no volia recordar.

Va mirar el rellotge de la tauleta de nit, i va veure que eren casi bé quarts de dues, i no sabia si llevar-se o continuar fent el ronxo dins el llit, la mandra de no saber que fer, i que ningú l’esperes feia que no tingues ganes d’anar a cap lloc.

Llavors va sentir al veí del replà, va decidir per aixecar-se i anar cap a la cuina, feia fred, va pensar que una dutxa d’aigua calenta li estaria bé, mentre l’aigua queia damunt del seu cos va pensar en posar-se roba còmoda i marxa una estona a la platja.

Ella estava sola, només l’acompanyaven els seus pensaments mentre mirava la força de les onades i l’olor de la mar.

No va voler agafar el mòbil, no volia tenir contacte amb ningú, llavors va ser quan els pocs núvols que hi havien, es van ajuntar en un cel gris, i va començar a ploure, no li feia res mollar-se, va mirar al seu voltant i no hi havia ningú, es clar, qui més podia estar aquelles hores un dia entre setmana a la platja i a més plovent...

Però l’ombra d’una persona va cridar la seva atenció, estava com ella, allà sense fer res, mullant-se i mirant al mar. Va pensar un altre boig com jo.

La curiositat va fer apropar-se i preguntar-li que feia allà???

Era una senyora d’uns seixanta anys, amb la cara arrugada i sense una gota de maquillatge, natural com el moviment de l’aigua de la mar, li va dir que ella anava força sovint a la platja, i que ja feia molts i molts anys que tenia com costum parlar amb les ones de la mar, també li va explicar que les ones contestaven a les seves preguntes.

La noia va al.lucinar, creia convençuda que ningú més parlava amb la mar com ella ho feia.

Es varen presentar, la noia li va dir: Jo sóc Felipa, i la senyora gran li va dir:
Si, ja ho se.

Com que ja ho sap? va exclamar la noia

Vine demà i t’ho explicaré, ara haig de marxar que m’esperen a casa, li va dir la senyora

Felipa també va marxar, durant tota la tarda va estar pensant que com podia saber aquella senyora qui era ella??

Demà ho sabre, demà serà un altre dia.... demà la trobaré i parlarem...

5 comentarios:

- assumpta - dijo...

Parlant, la gent s'enten... i apren... i s'emociona... i enten l'altra gent... i gairebé sempre ajuda a somriure de nou...

Un relat fantàstic Vicky! Ja estic desitjant llegir la continuació.
Petons.
=)))

Ana dijo...

¿Ya no traduces?
Llevo pasando por aquí, y no entiendo nada,jejeje

Voy a tener que usar un traductor.

Besitos guapa

Azu dijo...

Deunidó manita. M'has deixat ben intrigada. Com ho sabía??? Qui li va dir??? va, no ens deixis aixi!!!
Continúa.....

Minerva dijo...

Preciós el que has escrit avui. Ets una caixa de sorpreses!!
Un petó ben fort i nos ens deixi així, continua per favor!!!

Luna. dijo...

Hola vicky! Moltes gracies per el teu comentari al meu blog. Acabo de llegir aquesta historia i es preciosa, m'agradat moltissim i soposo que te segona part!!!!
Un peto!!!