martes, 26 de mayo de 2009

PER TU MANITA MEVA

Asseguda a la freda sorra de la platja
observo la lluna, la reina de la nit
vestida de blanc que em mira amb aires de superioritat
i l'acompanyen una cort d'estrelles
que s'emmirallen en la immensitat de la mar.

La brisa m'acarona la cara
mentres tu en un indret desconegut
aïllat del món real
ets envoltat per la tristesa dels records
capficat en les teves cabòries
tancat en els teus pensaments
que t'ofeguen i t'enfonsen en aquesta foscor
t'alimentes de felicitats ja extingides
pensant en el que va poder ser i no fou.

I jo distant de tu en aquella platja
amb la mirada fixa a l'horitzó
on els somnis són palpables
llàgrimes broten dels meus ulls
al veure el teu sufriment etern
i no poder consolar-te
treure't aquesta pena que arrosegues
empapada de decepció i soledat.

Llàgrimes salades al no poder ser fisicament amb tu
per abraçar-te i dir-te a cau d'orella:

Que en aquest dia la màgia
sigui el teu millor vestit
el teu somriure
el teu millor regal
els teus ulls
el teu millor destí
i la teva felicitat el meu millor desitg.

Jo només se d'un amor que et manté viu
i alhora et va consumint
un amor que abarca:
anhels i realitats
plenituds i buits
alegries i tristeses
rialles i plors
crits i silencis.
Un amor que ens han robat
que no hem tingut l'oportunitat de veure crèixer.

I tu continues empresonat en el teu món
sense poder alliberarte'n
un altre dia a punt de desaparèixer
i és quan em mires amb la calidesa de la teva mirada
i em somriuss amb dolçor i tendresa
i dels teus llavis surten aquests mots:

Avui per fi he obert els ulls
m'he despertat d'un malson
que feia massa dies que durava
ja n'estic fart i vull ser feliç
tornar a estimar, desitjar, entregar,
i deixar enrere el passat.

Ara és la lluna que des de dalt
mira recelosa perquè acaba de nèixer
un astre que brilla més que ella
i amb llum pròpia...

Aquest astre ets TU! la meva Azucena!!!
A partir d'ara ja no hi haurà més foscor...



POEMA TRET D'INTERNET :
Al noi dels poemes tristos
Un relat de Sareta_16 (18-04-2005)

9 comentarios:

carmen dijo...

Qué lindo. Me encanta.
Besotones

Olivia dijo...

No se catalán, pero lo he leído y mas o menos he entendido... muy lindo el poema. Ays...tan romántico, no?

Y sí! me da un corte que no veas esto de poner fotos. Porque no es lo mismo que fotos de viajes, que de esas tengo en el facebook, pero aquí en plan enseñando trapitos, jejeje. Pero lo tomo como un juego, y me río porque no soy modelo ni lo pretendo, así que...

Me encantan los tacones, pero no te creas que uso mucho. Al ser tan bajita pues me vienen bien, eso si, muchas veces prefiero ir al ras del suelo. Pero a veces me pasa como a tí, que voy como patita mareado cuando uso alguno que se pasa de centímetros, jejeje.

Besos guapa!!!

alma máter dijo...

Ainss.. que no entiendo ni "jota".. jeje... Lo leeré más despacio a ver si lo capto.

Un beso fuerte!!!

Minerva dijo...

És preciós!!!!!!! preciós!
Un petó molt fort!!!

Estela dijo...

gracias por pasar por mi blog...que poema mas bonito los pensamiento que nos ahogan y hunden a veces sirven para hacernos mas fuertes a veces pensamos que somos los unico que sufrimos y me voy dando cuenta que mas o menos todos pasamos por lo mismo....

Hablo catalan pero no se escribirlo !haber si leyendote aprendo!...

me quedo contigo.

Un abrazo!!

Azu dijo...

Em sento feliç i afalagada per les teves paraules. I el que es més important es que em sento indentificada.
la lluna i el sol no es troban mai, però l'un surt darrera l'altre, i ambdòs son importants per donar vida al seu voltant.
Si jo soc la lluna, tu ets el sol,
que il·lumina a tothora, i tots el volem veure. Quant tu no surts, tots tenim malhumor, perque ens afecta molt el teu dolor.
Un petonet molt gran germaneta.

el centollo mecánico dijo...

No me he enterao de na...es lo malo de no saber catalan jajajaja un saludo desde el Sur del Sur

Jinete Pálido dijo...

Algo he entendido, lo deás me lo he inventado...me ha dado una buena impresión..algo así como romántico, ínitmo...no sé..esto en lo cierto?
jejejej que pava soy, la próxima vez me busco el traductor.

Besotes!!

una sonrisa dijo...

Has elegido un poema precioso.
En especial me quedo con esta parte:
Jo només se d'un amor que et manté viu
i alhora et va consumint
un amor que abarca:
anhels i realitats
plenituds i buits
alegries i tristeses
rialles i plors
crits i silencis.
Un amor que ens han robat
que no hem tingut l'oportunitat de veure creixer.
Os teneis vosotras dos y desde que os sigo, sois un ejemplo a seguir de cariño y amor entre hermanas.
Un besote enorme para las dos.