jueves, 4 de junio de 2009

Papa!!! Papa som aquí!!!


Una de les poques coses que recordo i m'agrada fer-ho, era quan el meu pare ens venia a buscar a la sortida de l'escola, els dies que plovia pujava la bandera del taxi, i encara que fos el moment que més feina tenia, li era igual, el més important per ell, erem nosaltres i ens esperava a la gran porta de ferro del Pere Vila per portar-nos a casa en cotxe sense mullar-nos, jo quan veia pels finestrals que plovia, ja sabia que estaria el pare a buscar-nos al meu germà petit i a mi.

Els seus ulls petits brillaban com dos estels mirant si ens veia, però sempre erem nosaltres qui el veiem abans, era de sentiment molt pur i deseguida per qualsevol cosa s'emocionava, recordo que quan veia una pel.lícula antiga, d'aquelles de blanc i negre, plorava de l'emoció, i ho feia sense mai avergonyir-si, els seus sentiments eren sempre a flor de pell, i com a bona persona, que això per mi era la més important virtut que tenia.

Doncs, va haver-hi un dia que no plovia, i igualment el vàrem veure que ens estava esperant, jo deuria tenir uns 11 anys o 12 anys i el meu germà petit uns sis o set, i amb la cara de molta emoció, ens va dir: TINC UNA MOLT BONA SORPRESA PER VOSALTRES!!! veniu, veniu, que no us puc dir res... és una molt bona sorpresa!!!

Jo de sempre des de molt petita li havia demanat un cadell al meu pare, m'agradan molt els animals i en especials els gossos, i sempre em deia que no podia ser, que viviem en un pis i que els animals son per viure en un jardí... i sempre era la mateixa història, i jo que sempre he reconegut que sóc super pesada i que quan vull res fins que no ho aconseguixo no paro, doncs...

Aquell dia, la gran sorpresa, era que haviam d'anar a la perruqueria de la meva tieta, he de dir que estic envoltada de familia perruquera, i era molt divertit, per anar a veure els desfiles de models de perruqueria, la gran excusa per sortir de nit amb la família a les discoteques... jejejejje... jo sempre estava a punt... ufff, com m'enrrollo avui ...

Bé, vàrem arribar a la perruqueria, i estava la meva mare amb un cadellet de pastor aleman amb alsasià (pél llarg), precios, color foc, bonica, dolça, divertida, uuuuffff, quina passada d'animaló, i lo millor de tot, era nostre, la meva mare l'havia comprat, sino recordo malament per "cinc mil pessetes" (que raro sona això, oi?? les pessetes)

Tenia les orelles tan de punta que les ajuntave com si estiguessin lligades per un fil, era perfecte, la gossa més bonica del món, la nostra gossa, tenia tres mesets...

Li vàrem possar KIRA, va ser per mi la millor gossa, bona, obedient, bé això, va haver un dia que per qüestions de ser un animal jove, es va escapar, i recordo a la meva mare, molt enfadada, que la cridava pel carrer, i ella passava de tot estava jugant amb un altre gosset, però a mida que es va anar fent adulta, era molt i molt obedient.

La meva iaia Nita vivia amb nosaltres a casa, i pobreta era sorda com una tàpia, doncs quan nosaltres ja erem més grans i a la tornada de l'escola, tornavem sols, i no duiem claus, picavem a la porta, i la gossa bordava i avissava a la meva iaia, fins que sentia la veu i el riure de la meva iaia: JEJEJEJEJE, SORT TINC DE LA KIRA!!! que si no us quedaveu al carrer!!!

Vàren passar els anys i creec que va arribar als 15 o 16 anys de vella, que això són molts anys per un gos, pobreta, anava coixa, amb el morro blanc i els ulls amb cataràgtes... però sempre tenia ganes de jugar amb la pilota.

Una nit dormia als peus del llit de la meva mare, i ja es va despedir d'ella, va ser molt trist, però lo millor que recordo d'ella, era les bones estones que varem jugar tots a la platja i a la muntanya.


Fa dies que penso amb ella, ja que el Miguelillo em diu que: "el mejor perro de raza es el Pastor Alemán", i com sempre té raó!!!



(fotos d'internet)

11 comentarios:

Minerva dijo...

Jo he de reconèixer que els gossos em fan por, els hi tenc pànic, però els meus tios tenien un pastor alemán, es diea Darky i era preciosa, fa molts anys que ja no la tenem, però moltes vegades hi penso.....

Vaja records....
Un petó!!

Anabel dijo...

Pues no te lo creeras pero me he acordado muchas veces de Kira.....era super bonita....yo tengo su recuerdo de cuando era cachorro y como muchos hasta los 2 años, qué envidia me dabais con ella.... Me acuerdo de ella porque ahora mi hermana tiene 2 perros, pastores belgas, que son parecidos, son guardianes.... buenos y cariñosos, con los que conocen claro.

Estela dijo...

Yo tenia una perrita que se llamaba Nina no te puedes imaginar lo que la echo a faltar el dia que se murio llore como si hubiera sido una persona tambien estuvo con nosotros 16 años era pequeñita pero muy lista y preciosa..

un vez tuvimos un pastor aleman que era guapisimo se llamaba Boris pero murio muy pronto es verdad lo que dice tu amigo Miguel los pastores alemanes como perros de compañia son muy buenos...

uyyyy que rollo te estoy metiendo..

un abrazo!!.. Y ya te dejo jejejje.

Unknown dijo...

Ufff...donde está la traducción al castellano,jejeje

Besicos

Azu dijo...

I tant que la recordem a la Kira. A casa sempre que veiem un pastor alemany pensem amb la Kira. I fem el mateix comentari, que bona era. Es deixava fer de tot. Ens va veure creixa a nosaltres i també a les nostres nebodes i els meus fills. Els últims dies abans de morir, encara va anar fins a l'escola a buscar els nens, però la van tenir que agafar una estona a coll, perque ja no podia caminar.

un petonet guapa

Olivia dijo...

En casa de mis padres tenemos un perrito sin raza pero un amor. Lo tenemos desde que era cachorro, y ahora ya tiene catorce años...así como tu Kira, ay... se le ve mayorcito, ya tiene sus achaques de la edad, duerme mucho, pero cuando llego a casa y me ve siempre me recibe contento. En fin, creo que aunque sepamos que pronto le tocará marcharse igualemente da mucha pena pensarlo. Bonita tu historia (eh! lo he entendido, jejeje, algunas palabritas no...perruquería, es... tienda de perros o algo así?).

Vicky dijo...

Minerva, em sap greu que els hi tinguis por als gossos, de costum casibé tots son molt bons, creec que això és depenen de l'educació que se li ha donat al gos.

Anabel, Te acuerdas??? jajajjaa, que gracia me ha hecho tu comentario... Gracias por escribirme. Muchos besos guapa.

Estela, se les quiere mucho a los animales, es uno mas de la familia.
Me encanta que te enrrolles, gracias. Un montón de besos.

Ana, si puedo hago la traducción, pero es que es un poco largo, en el post explico que mis padres compraron un cachorro de pastor aleman, y estabamos todos encantados con la Kira. Gracias por intentarlo de todas maneras. Un abrazo.

Azu, ahir em va sortir per escriure aquest post, i tot es perque el Miguelillo, em diu que el dia que tinguem la casa que el millor gos per tenir al jardi es un Pastor Aleman, i jo vaig pensar li possarem Kira com a la nostra.

Olivia, jajajajja, gracias por tu esfuerzo por leer el post en catalan, "perruqueria" es peluqueria en catalan, y no es peluqueria para perros, sino para personas, los hermanos por parte de mi madre son todos peluqueros, idem con mis primos.
Se les quiere mucho, y da mucha pena cuando se tienen que ir. Pero siempre estan en nuestra memoria.

MFe dijo...

Ainsss... los perros el cariño que se les coge. Yo al que tuve que murió hace ya 7 años, y ¡¡cómo me acuerdo de él!!!!.

Un besote y buen fin de semana!!

Xesco 2017 dijo...

Vicky, una entrada preciosa, preciosa. Qué historia tan bonita y que bien contada. El recuerdo de la adolescencia, la familia, la casa, y Kira, que tuvo un gran papel en todos esos años de tu vida. Reconozco como cuentas de tu papá que me emociono facilmente, pero es bonito disfrutar de los sentimientos.
Un gran saludo y pasaré más por aquí.

una sonrisa dijo...

Mi nina, he hablado muchas veces de ella en mi rinconcito, no quiero ni pensar cuando me falte, se les coje muchísimo cariño!!Nos la encontramos y a pesar de poner anuncios en la radio y dar la voz por todos los veterinarios, nadie la reclamó, al principio se veia triste y asustada, ahora es una más de la familia.
Un besito vicky, me encantó tu entrada de hoy.

la chica maravilla dijo...

Hola reina!
Et va bé q dinem juntes dimecres?? Em dones l'adreça i l'hora precises, si et plau? Gràcies.
Un petonet,
Caro