jueves, 23 de octubre de 2008

Presentiments...

Aquest mati, m'he llevat com tots els matins duptant si m'axeco o em quedo al llit, però no estic sola, tinc els peques, han d'anar a l'escola, i m'obligo, si m'obligo a mi mateixa, tia, els nens!!!

Quan fumaba, que dur, però quan fumaba, m'aixecava pensant: uuuuummmm!!! un café amb llet i un cigar...., uuuuummmm!!!! que bó, cinc minuts a la cadira de la cuina, fumant un cigarret amb el got de café amb llet a la ma, joder, joder, joder, com ho trobo a falta, quin mono!!!!! Ara ja ni m'assento a prendre el café amb llet, el meu ritual dels cigars s'han acabat...

Bé, doncs havia recuperat piles, sense voler recordar el que havia somiat, ja que els somnis ultimament són per no recordar, estava disposada a passar un dia per anar tirant, i més havent recordat amb mala conciència, com havia estat d'estúpida pel telèfon la nit anterior.

Però com sempre, posso la ràdio, la meva companyia, la música, que aquesta crea adicció però només una adicció bona...

I sabeu, que sonava en aquell moment, això:

Por la boca vive el pez - Fito y Fitipaldis:
http://es.youtube.com/watch?v=RLyFjmB6ElQ&feature=related

Ho sento no puc baixar videos, i per això no els puc adjuntar, però aquesta cançó, la tinc al mp4 i ahir a la tarda quan anava a recollir els nens em va estar donant l'energia per pujar el carrer Torrent de l'Olla i fer-ho a un pas lleuger...

Quina casualitat, jo feta pols, i possant la meva canço, els nens encara dormient eran dos quarts de set, i je, je, je, m'ha donat tanta energia, que he possat la ràdio de la cuina a tota óstia, i m'he possat a canta i a balla, i a dir-me, que collons, avui comença un nou dia!!!!!

Això, jo li dic un bon presentiment, si, per mi era una senyal per començar un dia que semblava que anes malament, a fer un canvi radical i que anes bé....

Sóc una estúpida... mania al telèfon...

Ja fa temps que no tinc ganes de parlar pel telèfon, i cada cop se'm fa més impossible, és més, si a vegades parlo, desprès em trobo farsa o extranya, com si jo mateixa m'obligues a fer-ho, has de fer-ho, i ho fas però desprès quan penjes en venen unes sensacions extranyes e insegures de si ho he fet bé o no, i cada cop que el telèfon sona, dupto en agafar-ho.

Ahir estava molt cansada, estava esgotada, creec que són aquells dies del final de la regla, que estas que no pots més, que vols anar a dormir per poder descansa, però havia de fer moltes coses, tinc que estar pels meus nens, no puc arribar a casa i estirar-me al sofa, i dir fins demà, nooooo, haig i vull i m'agradar estar pels meus fills, i sort, molta sort que ja dormen tota la nit, que si fossin nadons i es despertessin a mitja nit plorant, uuuuffff, no, no, si us plau, prefereixo no recordar-ho.

Desprès de sopar com cada nit, trucar el pare dels meus fills, jo despenjo el mobil i els hi passo directament als nens, la nena parlar un moment, i el nen per obligació del seu pare també si possa, ja que si fos per el nen no té ganes de parlar amb el seu pare, però aquest és un altre tema.

Jo vaig entendre que el pare volia parlar amb mi, però jo no tenia gens de ganes de parlar amb ell, ja que sempre acabem discutint i el meu cansanci no estava ni per discutir, vaig passar, i amb el tot el morro meu li vaig penjar, no és mereix una altra cosa, la veritat, però va tornar a trucar, i jo li vaig dir que volia, i ell amb un tema que ja li he dit que no, que ara tampoc bé al cas, i que ja li he dit que parlint els advocats que jo no vull parlar amb ell, i el vaig penjar, va tornar a trucar, però no li vaig agafar...

Cosa extranya, va sonar el mobil, jo creia que era el Miguel per dir-me bona nit, però no era ell, era la meva companya de feina, la meva amiga, eren les nou de la nit, i jo estava molt cansada, i ella estava fresca com una rosa, la veu clara, i jo feta pols, i es clar, em va preguntar una cosa de les nòmines d'aquest mes i jo li vaig dir que a mi també m'havia passat, i ja esta, i es clar, jo estava seria, molt seria, i em va preguntar: Et passa res?? Estas bé??? i jo si, però és que no podia evitar el meu cansanci, no podia ni parlar pel telèfon... només desitjava preparar els cola-caos i la llet i anar a dormir, si, si a quarts de deu de la nit a dormir, tot el llit per mi sola, que bé!!!!

Joder, joder, joder, pobreta Carla, la meva neboda petita, pobreta, em va trucar al fixe de casa, i jo estava molt cansada, vaig fer l'ultim intent d'estar per ella, la Carla tenia ganes de parlar d'explicar-me coses, però el meu cap estava al límit i pobreta, ella m'ho va notar amb la veu, i li vaig dir estic molt cansada, demà parlem...

No em trucar mai, i un dia que em truca i haig de ser tan estúpida, vaig fer un petit esforç per parlar i escoltar-la però es clar les meves energies estaven exhaurides.

Desprès m'entrar el remordiment de conciència, joder, joder, joder, tia podies haver fet un esforç!!!! em diu el meu cap una vegada i un altre, que ets d'estúpida, que ets d'estúpida....

Sort que el Miguel, no em va trucar, aquest matí m'ha dit que estava veient el futbol, i que quan va veure l'hora que era ja no va voler molestar-me, ja que es va pensar que estaria dormint, joder, joder, joder, tres mesos i em coneix molt bé... i la va encerta, ja que jo a tres quarts de deu ja dormia...

Des de que la meva mare va marxar, la meva Tieta, la germana de la meva mare, em truca sovint, esta preocupada per nosaltres, i jo també procuro trucar-la algun dissabte o diumenge, li pregunto com es troba i parlo una estona amb ella, sempre busco un dia que em vegi amb prouta força per poder seguir la conversa...

Però hi han vegades que em truca en moments molt inoportuns, i vec pel digital qui és, i passo un ou d'agafar-lo, si, si, no puc, prefereixo no contesta, i dir que no hi sóc o dir que estava a la dutxa.

Li vaig comentar al meu metge que ultimament estava molt cansada, i em va dir, que a quina hora em llevava, i jo li vaig dir que a les sis, quarts de set, em va dir que era molt normal i més amb el ritme que duia tot el dia, que era normal, que el cos aguantar fins on pot...

miércoles, 22 de octubre de 2008

Pantalons estrets...

Estic com un butifarró, quina ràbia que porto a sobre meu, amb aquest temps que no saps que possar-te, doncs, si vas d'estiu perque sembla que no pogui ser, i si vas d'hivern passes una calor que t'ofegues.

Avui m'he possat uns pantalons de l'any passat, joder, joder, joder, semblo un butifarró, quin cul, sembla el cul de la mare del Dumbo, cada dia em dic, avui no menjaras tant, avui portat bé, però és que des de que he deixat el tabac, que ja fa tres setmanes, doncs tot esta molt més bó, la felicitat em fa entra gana, menjo pels colces, i no pot ser.

Estic esperant per apuntar-me al gimnàs, i així crema una mica, però al pas que porto com no controli malament, molt malament.

Més, no se perque, quan he vist que els pantalons en venin justos, i desprès m'he mirat al mirall, quin horror, quin careto duia avui, o em pintaba una mica o semblava la boja del barri, o sigui que així ho he fet una mica de color i quan deixava l'estuig de pintures de guerra, he vist una botella petiteta, d'aquelles de perfum que et regalan quan fas compres superiors a 30 € a les perfumeries, doncs la he vist, i dic va una mica d'olor diferent....

Joder, joder, joder, olor diferent, estic que M'OFEGO, quina pudo, estic que no se si anar a casa a canviar-me de roba i una dutxa, o que, però si només m'he possat una mica, i no soporto l'olor, tinc fins mal de cap, no puc aguantar aquest olor, i hauré d'estar tot el dia aguantant aquesta olor en mi mateixa.

Jo sóc d'anti perfums, no m'agradant, la veritat que on hi hagi una bona dutxa diaria, i roba neta, que és tregui l'olor de perfums, a mi, una colònia em dura casibé un any, o creec que més, i botelletes d'aquestes tinc una col.lecció, i cap faig servei, i avui no se que m'ha agafat, però ja no ho tornaré a fer més.

Em sap greu, perque vaig dir que faria traduccions del català al castella, però primer que els sentiments que explico per mi no tenen manera de traduïr-ho, o sigui que el dia que em ve de gust escriure en català, o faré així, i el dia que volgui escriure en castella, doncs ho faré en castella, el que volia dur a terme em resulta molt difícil, i aquest és un blog personal i ho faig per mi.

martes, 21 de octubre de 2008

"Aprender" de Borges


“Aprender” de Borges…

"Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano y encadenar un alma; y uno aprende
que el amor no significa acostarse y que una compañía no
significa seguridad, y uno empieza a aprender...

Que los besos no son contratos y los regalos no son
promesas, y uno empieza a aceptar sus derrotas con la
cabeza alta y los ojos abiertos, y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy, porque el terreno de mañana
es demasiado inseguro para planes... y los futuros tienen
una forma de caerse en la mitad.

Y después de un tiempo uno aprende que si es demasiado,
hasta el calor del sol quema. Así que uno planta su propio
jardín y decora su propia alma, en lugar de esperar a que
alguien le traiga flores.

Y uno aprende que realmente puede aguantar, que uno
realmente es fuerte, que uno realmente vale, y uno aprende
y aprende... y con cada día uno aprende.

Con el tiempo aprendes que estar con alguien porque
te ofrece un buen futuro significa que tarde o temprano
querrá volver a tu pasado.

Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de
amarte con tus defectos, sin pretender cambiarte, puede
brindarte toda la felicidad que deseas.

Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado de
esa persona sólo por acompañar tu soledad, irremediablemente
acabarás deseando no volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos son
contados, y que el que no lucha por ellos tarde o temprano
se verá rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un
momento de ira pueden seguir lastimando a quien heriste,
durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo hace,
pero perdonar es sólo de almas grandes.

Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo duramente,
muy probablemente la amistad jamás volverá a ser igual.

Con el tiempo te das cuenta de que aunque seas feliz
con tus amigos, algún día llorarás por aquellos que dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta de que cada experiencia
vivida con cada persona es irrepetible."
“uno aprende",..y uno aprende y aprende...con cada día uno aprende".

Espero que como a mí, estas palabras te ayuden a endulzar un poco más tu camino

"El niño con el pijama de rayas"

Antes que anunciaran la película, ya había visto este libro en casa de Miguel, su hermana se lo había dejado a su madre, pero claro, no tenia la suficiente confianza para pedírselo.

Tampoco me gusta comprar libros, primero que no tengo dinero para el precio que están, que yo los veo caros, y después que desde que abrieron la biblioteca de al lado de casa, pues que mejor que cogerlos de allí y luego los devuelves sin gastar nada (como buena catalana, je, je, je...)

Pues, yo sabia que mi hermana Azu, ella lo había leído y me tenia intrigada, ya que me había comentado que le había gustado mucho, pero igualmente antes de pedir ningún libro me fui a la biblioteca para haber si tenia suerte, y había una reserva de 8 o 10 personas, o sea que me dije o me pongo a la cola, o se lo pido a mi hermana.

Y así fue, un día hablando con ella se lo comenté, y al cabo de dos o tres días, sin ya acordarme me lo hizo llegar a mi trabajo por mensajero, que fuerte, un paquete a mi atención, que guaiiii, que ilusión, no sabia que era, cuando abrí el paquete no me esperaba ver el libro que quería leer, pero lo era, que ilusión me hizo, la llame para agradecerse lo ya que me había puesto muy contenta, y esa misma noche empecé a leerlo.

Dentro del libro me dejo una nota para mi con un beso de sus labios recién pintados, esta nota me ha servido como separador para no perderme, pero es un libro pequeño e intenso que por mas que quisieras es imposible perderte, te pierdes por la transparencia de dos niños iguales obligados a vivir en mundos diferentes.

Gràcies Azu, per deixar-me el llibre, el llibre te'l tornaré però la nota és meva, els teus llavis estan segellats per l'amor que em demostres com germana gran que ets.

Creec que... Creo que...

Creec que ja tinc la solució al problema de l'idioma, puc escriure primer tal com penso i desprès més a baix anar traduïnt, així tots contents.

Creo que ya tengo la solución al problema del idioma, puedo escribrir primero tal como pienso y después mas a bajo ir traduciendo, así todos contentos.

Me resulta difícil, pero lo voy a intentar

Aunque parezca mentira, no se escribir o expresarme igual en castellano, me gusta mi lengua, me siento orgullosa de ella, uuuuffff, que difícil, de verdad, no se como explicar lo que quiero decir, en cambio cuando lo hago en catalan mis dedos van al compas de mi cabeza, al unísono, y me encanta ver como es de dulce el catalan.

Pero hoy me he dado cuenta, por Ramón, ese chico de Granada que vive en Huelva que tiene tantos visitantes en su blog, me he dado cuenta gracias a él, que mi idioma no lo entiende y claro él querría leer lo que yo escribo y eso hace que sin haberme dado cuenta cree barreras de amistad.

Me he bloqueado, no se que decir, que horror, lo siento, me resulta casi imposible.

Mas tarde lo vuelvo a intentar. Un abrazo Ramón.