Quan hi ha una separació de pares, és molt dur afrontar el fet de que has d'estar dies sense tenir als teus petits, se que pel pare li haurà sigut difícil, i no creec que això t'acostumis mai, ni pel pare ni per la mare.
El diumenge varen marxar amb el pare dels nens, i el dissabte a la nit ja els feia de menys, com és possible si encara estaven amb mi???
Avui sortiré de la feina direcció a no se ón... si bé, aniré al gimnàs, una mica de piscina, una mica de sauna, una mica de relax, sense preses, sense mira el rellotge, sense saber quina hora és, tant és...
Ara recordo allò de marxa a una illa deserta, i marxa sense els nens, no podria, em seria impossible separar-me d'ells, i no veure'ls... encara que hi han moments que és per tornar-se boig, compensa el tenir-los amb mi, m'omplen d'amor i felicitat.
Només ha passat un dia i tinc un nus a l'estòmag, ahir fins l'hora de trucar-los se'm va fer etern, i desprès veure'ls tan serios, en quan a casa estan com a bojos... se'm fa difícil parlar amb ells, el telèfon és fred.
Haig de saber fer front a que només són uns dies, i que a mi també m'estara bé, el poder descansa una mica, i fer la meva, anar aqui o alla, però sembla que em falta un gran pes al voltant meu, que arrussego i que ara em fa anar lleugera per que el pes no hi és amb mi.
El divendres la meva nina, no es trobava gaire bé, la vaig portar a la pediatra, em va receptar iboruprofeno per juniors, ja és més gran, i el Dalsy no li fa res, de res... com estava una mica tova sense tenir febre, i jo tenia molta feina i no tenia amb qui deixar-la me la vaig em portar a la meva feina... jajajajjajajja jo treballant com una boja, treient molta feina, i ella aqui al meu costat dibuixant, agafant tots els tampons amb la tinta, tacos de colors, post-its.... de tot de lo que trobava al calaix de la taula, i dient-me: Mama que bé que m'ho estic passant!!!
Vaig tenir tanta feina que casibé no vaig poder esta per ella, es va portar molt bé, el meu cap em va dir:
si no hi ha nena, i jo:
si, és molt bona!!. Avui quan he arribat m'he trobat una carpeta amb tot de dibuixos fets per ella, a ón a tot arreu deia: "per a la meva mama, que me l'estimo molt" això encara m'agafat molta més anyorança.
Se que tot això és ben normal, i se que no hi ha per tant, però estic com perduda, i ara que faré jo sense tenir que anar a buscar els nens al cole, que només són tres dies!!!! una setmana sense veure'ls, i desprès es torno a tenir amb mi. Puc parlar amb ells cada dia a 3/4 de vuit, però estan tant distants, els trobo tan serios, que em bloquejo, i em sap greu per que els hi diria tantes coses però desprès els meus sentiments es queden com tocats, i no en tinc prou amb la seva petita veu.
Ja ho se que em tinc que acostuma, que això és una separació, i que quan estan amb el seu pare no estan amb mi, i que els nens han d'estar amb el seu pare, i se que estan bé, i jo també tinc dret a fer la meva, però sembla que em falti una part de la meva persona, sóc persona o mare, que sóc més mare que persona, a mida que és facin més gran seré menys mare i més persona, o lo de ser mare és per tota la vida, i deixes de ser persona per ser mare per sempre més. UUUUFFFF em sap greu, quina espiral!!!
També vull demanar disculpes per expressar-me en català, i demà si tinc temps ho traduïre, però em venia molt de gust fer-ho així.
L'altre dia em van dir que això que jo escribia eren "neures", i desprès van afegir "és broma", si però per mi a qui no li agradir llegir el que jo escric, és ben lliure de no fer-ho, i jo sóc ben lliure d'escriure allò que em surti de la figa. Esta clar, oi??
És casibé l'hora de surti al carrer sense tenir que anar corrents cap a l'escola a recollir els nens, que estrany se'm fa!!!
M'han vaig al gimnas!!! Demà us explico com estan els nens per Tenerife, espero que l'avió que és el primer cop que l'agafant els hi hagi anat bé.
